Deixaran que per un dia em posi pedant, oi? Pitjor seria que glossés els lemes sensacionals que ahir van desfilar per la Rotonda –el més original de tots, “Nosaltres parim, nosaltres decidim”: no l’havia sentit mai. Per no parlar del “No a la guerra” de Pedro Sánchez, futur Premi Nobel de la Pau i sens dubte el bípede que més content està de l’atac a l’Iran després de Netanyahu. Gràcies a Trump, els espanyols s’han oblidat d’Ábalos, de Begoña, de Cerdán, de Koldo i dels 46 morts d’Ademuz. Però disculpin, que em desvio. És que l’altre dia vaig anar a la Moby Dick. Ja saben, la llibreria del meu amic Frédéric. No és la primera vegada que en parlo, però sempre en surto meravellat. Desconec com funciona el sistema de preus del llibre a França. Sé que és fix, però és que també ho és a Espanya. I sé també que cada tarda que m’acosto a l’Alzinaret en surto carregat amb mitja dotzena de llibres. Primer, perquè a la Moby Dik cada setmana t’hi trobes fato nou. I abundant. Però sobretot, pel preu. Per 25 euros –i quan dic 25 és 25, ni un cèntim més– pots firar-te tres títols, tres. I no qualsevol. L’altre dia van ser Le ravissement de Lol V. Stein, de M. Duras –l’havia recomanat ell mateix en aquells post-its amb què destaca alguns llibres– i dos de James Salter, pel qual compartim certa passió: Pour la gloire i Une vie à brûler. En català o en castellà, qualsevol d’aquests llibres m’hauria costat el doble. O el triple. Amb L’histoire secrète des grandes radios pyrénéennes, del meu amic Sylvain, i la propina que acostuma a afegir-hi el Frédéric motu proprio, en vaig sortir tan content que necessitava dir-ho: un país que mima així el lector és un país que val la pena. Així que de gran seré francès, perquè un home decent només pot tenir dues pàtries: la infància i les lectures. Una me la van donar els meus pares. L’altra, Laie i la Central, a Barcelona; Gómez i Xalbador, a Pamplona; la 22, a Girona, i a Andorra, la Moby Dick.
