De gran vull ser francès

Quin gran país, França. Amb les seves contradiccions, ep, però qui no les té. En deu dies per Argelers i Port-Vendres no vam sentir una sola paraula en català. Perdó, sí, un cambrer de Cotlliure el parlava amb un deliciós accent estil Rascageneres. No és que em sorprengués, i la veritat és que em va entristir una mica. Però després els meus amics indepes –i escriptors d’allà dalt com Joan-Lluís Lluís– es passen el dia ploriquejant perquè la túrquida i genocida Espanya pretén exterminar la llengua i la cultura catalanes imposant un 25% de les classes en castellà. On s’és vist! Però no ho deia per aquesta capacitat de desviar l’atenció, sinó per una notícia que ja és vella –plistocènica, de principis de maig– però que va passar per a les nostres feministes de guàrdia absolutament desapercebuda. Resulta que el govern francès ha proscrit el llenguatge inclusiu de l’educació pública. Fora. Sense manies. Sosté que la feminització del llenguatge a cop de destral és un obstacle per a l’aprenentatge. A banda d’un nyap lingüístic, però això ja és cosa meva. La meva amiga Maria dirà que és la típica reacció heteropatriarcal dels homes que se senten amenaçats i tota la pesca, i la Paula, a qui no tinc el gust, al·legarà que segons no sé quin estudi el llenguatge inclusiu “millora el rendiment de les persones que treballen en empreses multiculturals i afavoreix el diàleg interreligiós”, ale hop. Humilment, al ministre Blanquer li recomanaria un d’aquests cursets que Ada Colau oferirà al sensacional Centre de noves masculinitats (sic). O millor encara, l’aviso quan a la Seu tornin a programar el taller de “feminismes per a homes en re-construcció”, quina meravella. Li quedarà més a prop i, qui sap, potser ens hi trobem.