Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Alfred Llahí

Alfred Llahí

Periodista i escriptor

 

 

De gran vull ser... senyor feudal!




Si creiem, com Balzac, que la resignació és un suïcidi quotidià, no vull ni pensar quants andorrans se suïcidaven –metafòricament parlant– a l’Andorra de l’edat mitjana! I és que de drets i deures n’hi ha hagut sempre, però aleshores no estaven tan equilibrats... Des de bell antuvi, els senyors d’Andorra, el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, tenien una sèrie de drets que, potser avui, els andorrans no acatarien tan resignadament. Coneguem-ne alguns!

El dret d’host, que obligava els radicats al terme del senyor de prendre part en les accions de guerra, incorporant-se, armats, a l’exèrcit que ell organitzava.

El dret de cavalcada, una expedició armada de saqueig i de càstig a la qual havien de concórrer els vassalls menors de 60 anys per manament del senyor, dret redimible per un tribut. Fou el cardenal Pere de Foix qui, l’any 1430, i amb el bisbe Francesc de Tovià com a senyor d’Andorra i, a través d’una sentència arbitral, obligava els andorrans a defensar amb les seves armes la seu urgel·litana cada cop que l’host episcopal la deixés.

El dret d’alberga, que permetia el senyor d’allotjar-se a la casa d’un vassall per un nombre determinat de dies, o de cobrar l’import equivalent a les despeses que ocasionaria l’esmentat allotjament.

El dret de peatge, que era el que els senyors cobraven per raó del trànsit per un camí o pont. I ara els impostos, que feien més mal a les butxaques dels nostres avantpassats que els que avui paguem!

La quèstia, que és el tribut anual en diners que les parròquies andorranes paguen als coprínceps. El delme, que era el 10% dels productes de la terra que pagaven alguns pagesos de remença a llurs senyors. Fou un altre bisbe, Pere de Cardona, fill il·legítim del comte Joan Ramon Folc III de Cardona i president de la Generalitat durant 3 anys qui, l’any 1497, signà un acord sobre el pes i el valor dels formatges que els andorrans estaven obligats a pagar al bisbe i al capítol d’Urgell.

La lleuda, un impost que gravava l’entrada de mercaderies a les viles on hi havia mercat. La primícia, part dels fruits que els pagesos pagaven al bisbe d’Urgell a més del delme. I per si no era prou, els senyors feudals de l’època (sortosament sembla que no els nostres) també solien aplicar alguns mals usos, com la intestia, per la qual el senyor cobrava la tercera part, o més, dels mobles del llaurador si moria sense testament; la cugucia, per la qual el senyor tenia dret a part dels béns, o la seva totalitat, del llaurador si la seva dona era adúltera; l’exorquia, per la qual el senyor rebia part dels béns del llaurador si no deixava descendència en morir; l’arsina, la signatura d’Spoli, la remença...

Amb aquests privilegis, qui no voldria ser un senyor feudal! Però tot ha canviat i com ens aconsellava Victor Hugo, canvia d’opinió, mantingues els teus principis: canvia les teves fulles, mantingues intactes les teves arrels.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic