De la banalitat que es vomita a les xarxes

Hi ha un fenomen que ja fa temps que es difon com l’escuma i no sé si té un nom adient o establert però que intentaré descriure una mica –a veure si me’n surto– tal com jo el veig, és clar. Per tant, té el valor que té, sense cap pretensió de res. Em refereixo a la banalitat, que tot i que el diccionari defineix com a “cosa vulgar o lloc comú”, per a mi té una càrrega més negativa, ho reconec. Parlo de la banalitat convertida en espectacle, notícia i comentari. La banalitat feta esperpent, anada d’olla i embolica que fa fort. La banalitat que esdevé avorriment, desídia i tant se me’n fot. La banalitat que eleva a la categoria de màster la ignorància i la incompetència. La banalitat que com que tot ho critica, desmunta de facto que hi pugui haver qualsevol cosa criticable de debò. Heus ací la senyora banalitat, expressió de la buidor de sentit d’una vida que es vomita a les xarxes socials sense cap criteri per fer safareig d’un mateix i del veí conegut o no, tant se val. Del veí només, nena? I ara!, no pas, perquè la banalitat del jo al centre ho arrabassa tot i converteix l’important en accessori. I parlo dels meus fills, per exemple, i els deixo com uns nyaps pensant i dient que faig un favor als altres –a sobre– quan només em faig un favor a mi mateix, desfermant la meva verborrea seguida, això sí, de comentaris aduladors de tota una sèrie de companys banals de camí que fan la pilota i opinen sobre temes dels quals no tenen ni idea. T’has quedat més tranquil·la?, em dirà el Jaumet quan llegeixi la columna. I li diré que en part, sí. Tot i que en ser patidora de mena espero no penedir-me. O sí? Perquè el penediment no és gens banal, oi?