De la indignitat a la ‘miseriabilitat’

La setmana passada Facebook bullia per una oferta de feina. Bàsicament s’oferia una plaça de cambrera de 48 hores setmanals –sí 48, no 40– per un sou brut de 1.100 euros –sí, no arribava al salari mínim de  1.121,47–. Ara bé, la manutenció i l’allotjament anaven a càrrec de l’empresa. Hi havia opinions per a tots els gustos, tot i que majoritàriament anaven en la línia que aquelles condicions de feina eren inacceptables. Segurament hi haurà qui les haurà fet seves i potser a hores d’ara el lloc de feina ja està cobert. No sé què en pensaran, però fredament, tant si cobren més o menys en les seves feines, aquest sou és indigne, o millor, és el reflex d’una indignitat a la qual es condemna molts treballadors i treballadores, aquí i on sigui. Els opinadors mostraven el detall  amb el qual l’empresa contractant mostrava la seva benvolença en tant que oferia el plat a taula i un lloc per viure. Una condescendència, ho saben bé tots els qui han treballat com a temporers i després passen a fixos, que s’acaba precisament en fer aquest pas, que no suposa un augment de sou, sinó que un o una ha de fer mans i mànigues per pagar lloguer i manutenció amb els mateixos mil euros que abans. I això és condemnar la gent no només a la precarietat, a assumir deutes impagables i a tot el que els passi pel cap, sinó a la misèria. Que dic misèria! Ah, no. A la miseriabilitat –tot i que la paraula no existeix, em sembla molt més adequada–. I això no pot ser o no hauria de poder ser. I qui és l’indigne? No pas  qui s’agafa a l’oferta de feina. Ni potser tampoc qui la proposa, perquè el negoci no li dona per a més. El sistema és indigne i l’hem muntat entre tots.