Amb motiu de l’última Mostra d’arts plàstiques per a joves, premis Sergi Mas, que es convoquen cada dos anys pel Govern, em va venir a veure un dels guardonats, estudiant de belles arts a Tolosa, un amable xicot d’Ordino, que em va mostrar un ric dossier dels seus treballs, tots d’una originalitat i bellesa sorprenents, gens acadèmiques. Vam estar parlant una bona estona i vam quedar amics. És el primer i únic guardonat que m’ha fet la cortesia de venir a saludar-me.
Tenint en compte que la memòria dels humans és esborradissa i que la convocatòria de la present edició ha causat un rar malentès sobre què carai significa la nominació d’un personatge mancat de glamur, em costarà un indesitjat esforç intentar explicar el perquè de l’aparentment absurda nominació. El concurs es convoca biennalment des de fa un munt d’anys i està adreçat a joves artistes del Principat. Les primeres edicions les convocava el departament de Joventut, que compartia aleshores cartera amb Esports i, més endavant, s’hi va afegir Promoció Cultural.
Aquest simpàtic concurs, amb el temps, s’ha convertit en un clàssic de la temporada cultural. Alguns dels participants formen part del cos docent andorrà i, fins i tot, deixen ben alt l’art del seu país representant-lo, per exemple, a la Biennal de Venècia. La creació d’aquest certamen no va sorgir per obra i gràcia de cap inspiració sobrenatural, no, però és la prova del que es pot aconseguir amb fe i perseverança per assolir fites insospitades.
Vet aquí la història: el Comú de Sant Julià, a l’època dels cònsols Joan Pujal i Albert Pintat, i amb el suport de tots els consellers, va obrir la primera escola d’art, i va designar-ne directora la Mme. Martí, mestra de l’escola francesa de la parròquia i que feia poc que s’havia jubilat.
L’escola va començar amb tres professores que feien torns durant el dia i, als vespres, me n’ocupava jo mateix. Els primers anys hi venia gent de tot el Principat: artesans que volien millorar el seu ofici i també nois i noies que necessitaven complementar l’assignatura de dibuix que cursaven al Batxillerat. Alguns demanaven si obtindrien un diploma d’estudis que els avalés professionalment. Com que la demanda d’aquest requisit, amb els anys, cada cop era més freqüent, vam impulsar, juntament, amb dues conselleres del Comú, un acord amb l’Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega perquè els nostres alumnes avançats passessin allí un examen i obtinguessin així una titulació acadèmica.
Era una idea meritòria i visionària, però el fet que els alumnes es veiessin forçats a desplaçar-se fins a Tàrrega, amb el cost i les molèsties que suposava això, i també perquè el propòsit sobrepassava les previsions del Comú, ho van acabar fent inviable. Tot i aquestes dificultats, l’Escola va assolir un alt grau de professionalitat. Cal que el lector es faci càrrec que estic parlant de trenta anys enrere, o més.
He explicat tot l’anterior per arribar al punt que m’interessa i fer comprensible el que vull explicar: va resultar que un grup d’alumnes del meu torn, joves i no tan joves, van decidir dirigir-se al ministeri de Cultura del moment a demanar una ajuda en forma de beques que permetessin als més avançats estudiar una professió artística fora del país. Jo estava al corrent del propòsit, però no els vaig descoratjar: per què privar-los d’unes ben lògiques il·lusions?
Van peregrinar de departament en departament, van ser rebuts pel ministre i atesos per directors i funcionaris i, un cop acabat el circuït, van tornar a començar i recomençar. Aquest procés va tenir lloc durant el mandat de Marc Forné. Se’ls treien de sobre amb bones paraules fins que, un dia, quan tots els pidolaires ja s’havien rendit, contra tot pronòstic, els va acabar atenent el titular d’Esports de l’època, que els va escoltar atentament, va cridar el director d’activitats esportives i, sense més preàmbul, els va proposar l’esbós del que després serien les bases del concurs per a joves artistes motiu d’aquesta article, amb premis en metàl·lic per a tota una sèrie d’especialitats. El mateix ministre va decidir honorar-me posant el meu nom al certamen.
Aquell mateix mes de novembre, per celebrar, com si diguéssim, la convocatòria d’aquest certamen, el ministre de Cultura va convidar a un sopar, al qual van assistir alumnes de l’Escola d’Art de Sant Julià, altres artistes de les Valls, el ministre i el director d’Esports, i jo mateix. Des de llavors, ens retrobem un cop l’any per rememorar aquella efemèride.
I això és tot. No em cal, a hores d’ara, justificar per què el ministeri de Joventut i Esports va tenir el pensament de posar el meu nom a aquest concurs. Segur que no és per les meves qualitats artístiques. Vaig interpretar que ho feia en reconeixement a la meva trajectòria professional i docent. I em va semblar un honor que vaig agrair i que agraeixo molt sincerament. Dit això, afegiré que no arribo a entendre quin és el tracte que se m’ha donat en l’última convocatòria dels premis, ara rebatejats com a Concurs d’arts plàstiques per a joves.
