Fa uns dies, en una trobada amb alumnes de batxillerat de l’Escola Andorrana en què amb l’Iñaki i el Joan miràvem d’explicar, entre altres coses, què és això de la història i per a què serveix, vaig reivindicar la història no només per conèixer el passat sinó per entendre tot el que està passant al món i perquè ens ajuda a tenir un pensament crític.

Vam comentar que enguany fa 100 anys d’un fet que va canviar el món, la Revolució Russa, i vaig recordar-me del que havia llegit feia pocs dies sobre la necessitat de recuperar la història d’aquella “gran esperança frustrada”, com diu l’historiador Josep Fontana, per reflexionar sobre les lliçons que aquells esdeveniments ens proporcionen i incloure-hi les nostres lluites socials.

No es tracta, res més lluny de la meva intenció, de reproduir els fets funestos, de terror i la violència, sinó de recuperar una història per explicar, especialment als més joves, que l’avanç de la nostra societat en el terreny de les llibertats, dels drets i del benestar de la majoria no ha estat “producte” d’una mena de “pauta interna” de l’evolució de la humanitat sinó que és el resultat de moltes lluites col·lectives (de conflictes col·lectius per alguns).

L’ascens de l’Estat del benestar va ser una resposta a uns moviments sindicals revolucionaris i al temor al socialisme i al comunisme (Roubini, 2011). La por a la revolució va inspirar el feixisme i el nazisme, però també va donar peu a polítiques que volien mantenir la versió lliberal del projecte social amb la introducció de mesures reformistes. Després de la Segona Guerra Mundial en els països desenvolupats es viurà una època de conciliació social, en què el repartiment més equitatiu dels beneficis permetrà millorar la sort de la majoria. És el que s’ha anomenat “una democràcia de classe mitjana” basada en un “contracte social” no escrit entre el treball, el capital i el Govern. Les elits polítiques i econòmiques europees reconeixien que era convenient protegir els drets dels treballadors, millorar els salaris i les condicions de treball i crear un Estat del benestar per distribuir la riquesa i finançar els béns socials (educació, sanitat, xarxa social de protecció...).

De la mateixa forma que la por a la revolta havia portat aquest benestar, el fracàs de la Unió Soviètica a l’hora d’estendre el comunisme en els països desenvolupats serà una de les causes que donarà força per restablir, a partir dels anys setanta, la total autoritat del patró com en els primers anys de la industrialització. Ja no calia fer més concessions. Així comença el procés pel qual es va produint l’enriquiment gradual dels més rics i l’empobriment de tota la resta, procés que segueix en plena vigència en l’actualitat, un capitalisme depredador i sense aturador, que produeix unes des­igualtats que amenacen les democràcies d’arreu del món.

I què fem davant aquesta situació? Com lluitem contra la desigualtat creixent? Existeixen propostes com els plantejaments keynesians sobre la inversió estatal i la revitalització del moviment sindical, les que aposten per compartir el treball o les opcions més trencadores com l’anomenada “democràcia econòmica”, que compta amb “socialitzar els mitjans de producció, planificar l’economia i transformar les empreses en col·lectivitats obreres autònomes” apostant per noves formes de propietat col·lectiva de tipus cooperatiu (Wolff, 2012).

Propostes que per ser realitats necessiten una acció política, una decidida i ferma política de defensa de les llibertats, dels drets econòmics i socials. I és en aquest punt en què els valors d’aquella revolució centenària segueixen sent vigents i necessaris i són els que ens han d’encoratjar, malgrat les dificultats, a treballar des de la convicció i la pràctica d’una acció col·lectiva per revertir la situació actual. Si no ho fem és que no hem après res, absolutament res, d’un passat no tan llunyà, el bo i el dolent també.