La vida no és cosa fàcil. De fet, només néixer ens posem a plorar amb la primera glopada d’oxigen. Deu ser un acte premonitori que ens predestina a una vida de dificultats i sovint de patiments. 

Aquestes dificultats són de molts tipus diferents. Tenim les que venen soles. Amb aquestes no podem fer-hi gran cosa, només assumir-les i lluitar de valent per intentar superar-les. Tenim les que ens busquem nosaltres mateixos. Aquestes tenen mèrit perquè el fet de superar-les constitueix un repte. Però les que acaben sent transcendents de veritat són aquelles que per superar-les hem de prendre grans decisions, valentes, que acabaran canviant-nos el rumb de la vida. I és aquí on entra en joc el gran enemic dels moments clau. Aquell enemic que construeix una impenetrable teranyina de dubtes, i inseguretats en el nostre cervell i en el nostre cor que ens impedeix veure i analitzar amb serenor allò que ens està passant. La por ens fa mirar a través d’un prisma que anirà desapareixent amb el temps i que serà història quan hàgim pres la decisió. Llavors, tot ens semblarà menys difícil, però abans aquells dubtes ens hauran fet passar una molt mala estona.

Cal ser valent i afrontar la situació de cara. Haurem de deixar de banda tots aquells convenciments i prejudicis que segurament ens havien ocupat la ment durant molt de temps. Se’n diu seguretat o estabilitat. Aquestes solen ser molt cruels, ja que seran el nostre principal obstacle per a l’evolució que se’ns presenta sense avisar. Veiem com aquell món en el qual vivim tranquils se’ns desmunta i ens comencem a qüestionar si realment és el que volem o el que volem que continuï sent. 

Però un dia prens consciència de tot plegat. El perquè de la dificultat, el teu estat d’ànim, el com seria prenent una decisió o una altra… I tot sembla posar-se al seu lloc, desapareixen aquelles xarxes que semblaven impossibles de trencar i per fi prens la decisió. Saps que és la bona. Saps que és aquella i no una altra la que et retornarà la felicitat i que et farà oblidar els moments de patiment intens que t’han dut fins aquí. De sobte, saps què vols i per què. Però és cert que canviar-ho tot fa por. De fet, qui et fa més por ets tu mateix perquè no et coneixes en una altra situació. No saps si t’agradaràs, si agradaràs als altres, si conservaràs la teva essència. I segurament canviaràs en moltes coses, però això no és negatiu. Només farà que la teva personalitat evolucioni, millori sense cap dubte, mentre s’adapta a la nova realitat. Aprendràs a reconèixer-te de nou.

La sensació és com quan et llances al buit. El risc també hi té molt a dir. Literalment, arriscar-se significa actuar sense saber si te’n sortiràs o no. Pot sortir bé o no, això és així, però quan t’adones que aquella por, aquella inseguretat, aquells dubtes, aquell risc han valgut la pena, tot s’esvaeix i només et ve de gust mirar endavant. Llavors començaràs a construir de nou, a escriure una nova història, a definir el que seran els teus futurs records. 
I quan aquests records són compartits, llavors aquella decisió haurà estat transcendent no només per a tu. Però inexorablement, noves pors, nous dubtes, noves inseguretats acabaran ocupant els teus pensaments. Perquè enlloc està escrit que quan prens una decisió, aquesta no vingui acompanyada de noves dificultats. Però ara és diferent, et sents millor, tens aquella seguretat que t’aporta saber que vas fer el que tocava fer. Vindran doncs noves dificultats, sí, però també noves oportunitats que no haurien vingut sense aquella decisió. I aquelles oportunitats també participaran en la teva evolució en la vida. Suposo que d’això es tracta, oi?

I un dia seràs diferent sense sentir-t’hi realment. Hauràs agafat una altra direcció però tu continuaràs sent qui camina. Però no estaràs sol, algú haurà decidit seguir-te i junts anireu xutant cada pedra del camí, esquivant cada pal que us aniran donant… I sabeu què? Caldrà estar orgullós de tot plegat, perquè és el que haureu triat. Junts.