De l’amistat

L’amistat i l’afinitat: la inexplicable connexió se’ns presenta amb algú totalment aliè al vincle de la sang o al genètic, però tan íntimament lligat que esfereeix que el món pugui funcionar d’aquesta manera, amb la visió compartida de les coses i amb la complicitat espontània i desinteressada. S’ha escrit molt sobre l’amistat, una forma d’amor, és clar, gens menyspreable. Però avui no vull fer un elogi de l’amistat ni compilar les concepcions que d’ella han tingut filòsofs i escriptors. Avui vull emprar l’excusa de l’afinitat per parlar de l’associació entre dues novel·les relativament recents. La primera és Ella en la otra orilla (2004), de Mitsuyo Kakuta, i la segona, Panza de burro (2020), d’Andrea Abreu. La primera, nascuda el 1967 a Yokohama; la segona, el 1995 a Icod de Los Vinos, Tenerife. De quina afinitat parlo?
A Ella en la otra orilla tres amigues en dues trames unides pel seu personatge central. A la primera trama, contemporània, la narració focalitza Sayoko, una mare mestressa de casa de 35 anys que coneix Aoi, una petita empresària soltera que decideix contractar Sayoko, ja que han compartit el mateix curs d’universitat tot i no saber l’una de l’altra. A la segona trama, situada a l’institut d’Aoi uns 18 anys abans, aquesta coneix Nanako, la seva única amiga i amb qui acaba escapant un estiu en una fugida que no arribarà a l’hivern. A la novel·la, com als mites, Aoi repeteix la seva història però en una posició inversa, de tímida malaltissa a dona amb iniciativa que desencadena, en aquest cas al personatge de Sayoko, els ànims alliberadors de viure. La novel·la bascula entre l’amistat apassionada de la joventut –i la por a l’extinció del vincle– i la resolució madura de seguir endavant.
A Panza de burro l’objecte és el mateix, però centrat en una sola parella en l’edat de l’inici de la pubertat, al barri alt del poble, amb un cosmos local determinant i un de propi de les dues nenes. És una amistat apassionada on la iniciativa la duu Isora però la narració la seva companya inseparable. I les velles, les àvies del barri, les vídues, les mares, les tietes. La trama és la de l’aventura i la peripècia en el dur microcosmos de la part més alta del poble, amb la boira (l’anomenada panza de burro) i el Teide com a pràcticament únics horitzons. La novel·la destaca pel seu registre únic, però fem cas a l’editora, Sabina Urraca, quan diu: “Panza de burro no es una historia que refleje el habla canaria, porque sólo es el habla de un lugar concreto, de un barrio concreto, de dos niñas concretas, de cien viejas concretas”. 
L’afinitat entre les dues obres és la de l’amistat passional entre les seves protagonistes, dels equívocs d’aquest vincle, de la vida abans, durant i després d’aquesta força, i de la possibilitat i el miracle de trobar-la ni que sigui un cop a la vida.