Mirin: no és que li tingui especial tírria, a Llull. De fet, a la llibreteta aquella de la meva –llunyana, glups– adolescència on apuntava versos i versets n’hi havia uns quants de seus. I com m’agradaven: “¿Quant estaràs amb ton Amat? –Aitant de temps com seran en ell los meus pensaments”. Encara dec conservar en algun lloc el reglamentari exemplar de Raimon o el seny fantàstic. I me’l vaig llegir, ho juro! No és gaire, d’acord, però probablement és molt més del que podrien dir alguns dels que han celebrat tan ostentosament el 7è centenari d’un senyor que, entre d’altres ocurrències genials, va tenir la d’anar-se’n a Tunis a convertir infidels. Al segle XIII! Afortundament per ell, els seus hostes devien ser pelet més civilitzats que els cristians de l’època i se’n va sortir amb l’expulsió. ¿Fanatisme? ¿Pulsió suïcida? Imagini el lector un savi musulmà arribat el 1293 posem que a la Seu a disputar amb el senyor bisbe: ¿quant hauria durat? En fi, si en parlem aquí, del bon Raimon, és per l’entusiasme inaudit amb què les nostres institucions s’ha apuntat al centenari. El mateix amb què anys enrere es va apuntar a l’Any Espriu, i encara abans, a l’Any Rodoreda. ¿I què té de dolent? Res, és clar. Res... si haguéssim sigut capaços de commemorar l’Any d’alguna de les escasses figures literàries locals. Llull no ens necessita a nosaltres per brillar amb llum pròpia i ben refulgent. Montserrat Palau, de qui divendres es complia el primer centenari, sí. I la prova és que alguns dels que tan ufanosament eren l’altre dia a la plaça del Consell a compte de Llull sentiran a parlar molt probablement avui de la historiadora i etnòloga laurediana per primera vegada. Com deia aquell, “mi país y yo somos así, señora”.
