Durant aquest mes de maig comencen les proves de les escoles d’Estudis Superiors d’Art Dramàtic. És el primer pas, convertir-se en alumne, per seguir el camí que ens porta a ser professionals formats. Ja ho hem dit per activa i per passiva, no tots els grans actors han passat per una escola... cert, però jo, nosaltres, la majoria dels que d’alguna manera no només ens vinculem amb el món escènic professional, sinó que estem vinculats al pedagògic, no podem deixar de recomanar la formació. La bona formació.
A més, aquí, a prop, a casa, tenim exemples de tot, grans formadors, actors i actrius que han iniciat el seu camí amb una bona formació a l’Institut de Teatre, per exemple, i que ara són referents, tant a l’escola com a l’escenari. No els descobriré res.
Els nostres joves es llancen per aquestes dates a la recerca i captura d’una plaça. No és gens fàcil. Però el fet que ho intentin, ja és una meravella. El pas important, el de “mama vull ser artista” ja està fet. I aquest és el més difícil. Molts dels joves que senten la vocació artística acaben per no fer el pas, ja que la por al fracàs és molt gran. Massa, perquè realment no és una por al fracàs –aquesta la patim tots– sinó una por a no triomfar immediatament, a no aconseguir l’èxit en una immediatesa escandalosa. O tot o res.
Encara ens costa pensar en aquesta cursa com una de fons, on la meta pot ser que no existeixi, i només sigui una carrera en la qual cal gaudir del paisatge. Ara estem en una època d’èxit de públic, fàcil, televisat, exprés. Moltes cares guapes que es colen en els televisors a través de les plataformes, moltes xarxes socials i molta pressió per pensar que només existeixen els actors o les actrius d’èxit televisat, i que si no triomfes a la de ja, no ets ningú. Vull ser actor de nesflis i la resta no serveix. Ens toca picar pedra, ens toca estimular els futurs creadors, que no tot és l’èxit immediat –que sí, que bé, que val, que a ningú li amarga un dolç– però que el que de veritat han de buscar és l’èxtasi.
Fa unes setmanes, d’espectador mundà a Barcelona, vaig poder gaudir d’un d’aquests viatges. D’una sèrie de personatges, d’una proposta escènica d’èxit, que el que de veritat buscava era portar a l’èxtasi els espectadors. Una catarsi col·lectiva compartida. Deixar-se portar sense preguntar si el que estaven fent era molt o poc. Aconseguir que els espectadors que allí estàvem no ens aixequéssim de les butaques perquè estàvem en comunió total. Això és el que hauríem de buscar tots els que ens vinculem amb les arts. L’èxtasi. Aconseguir crear i créixer, sense pensar si allò ens portarà a algun èxit. Estic dient una bajanada, que segur que ja hem sentit, però ara, és el moment de la repetició.
Tenim a prop, molt a prop, un petit grup de valents, entre els 17 i els vint-pocs anys que faran el salt al primer pas. Un èxit veure que els alumnes que tant hem cultivat durant anys, decideixen que volen seguir aquest sender poc clar que és la vida artística teatral. Un èxtasi escoltar-parlar de ser actors, actrius, creadors i professionals de l’espectacle teatral. Mirar que en algun moment les seves obres ens portaran a l’èxtasi i aquest serà el seu èxit.
