De llengües, silencis, pells i sabates

Ahir ens n’assabentàvem. Per fi ha arribat el tan esperat i anunciat reconeixement mutu dels diplomes de català entre Andorra i Catalunya. Una molt bona notícia pels qui tenen els títols de baix i no els d’aquí i a l’inrevés. Perquè la llengua mare és la mateixa, tot i les particularitats que té en cadascun dels àmbits geogràfics en els quals es parla. I aquesta és la gran riquesa que tenim, certament, una llengua i unes variants dialectals i unes peculiaritats idiomàtiques que l’enriqueixen i la fan més nostra. Nostra segons origen, nostra segons adopció, nostra segons evolució. Perquè l’idioma no és quelcom monolític ni arqueològic, tot i que s’hagi de partir de l’origen primer, com en tot, sempre s’ha de tenir en compte d’on venim, però no per quedar-nos ancorats en l’ahir, en aquell famós tòpic literari tiempos pasados fueron mejores, sinó per adonar-nos que tenim unes arrels que donen raó del nostre present i ens ajuden a construir el futur. Mireu si ens ha portat lluny això del reconeixement mutu dels diplomes de català. I arribats a aquest punt, es pot plantejar encara una altra qüestió: no sempre parlar el mateix idioma implica que ens entenguem adequada i suficientment. Hi ha moltes coses que ens condicionen, ja només en l’acció mateixa d’escoltar i reaccionar, o bé callar, perquè no tot són paraules en una bona interl·locució. Per aquí és precisament per on va allò del mite de Babel, en la meva opinió. I és que si no som capaços de posar-nos en la pell de l’altre, o en les sabates de l’altre, com diuen en altres latituds, difícilment arribarem a copsar el que diu quan ens parla o quan calla i atorga. Segur que atorga?