L’elevada inflació i l’escalada continuada dels preus no és únicament un maldecap per a moltes famílies, sinó que també ho és per a l’Executiu, que pel que sembla no acaba de tenir del tot clar com fer front a les conseqüències d’aquesta situació davant les dificultats per preveure quina serà la inflació, que frega el 7% en aquests moments, a final d’any.
L’exemple d’aquesta indefinició s’ha vist clar aquesta darrera setmana. El Dia de Meritxell el titular de Territori Habitatge, Víctor Filloy, explicava que la nova llei de mesures urgents en matèria d’habitatge que està ultimant l’Executiu, que un any més prorroga els contractes de lloguer que arriben a venciment, no limitaria, com de fet no ha fet mai, l’actualització del preu del lloguer d’acord amb l’IPC. L’endemà mateix, el cap de Govern, Xavier Espot, apel·lant a la volatilitat de l’índex de preus al consum afirmava que per prudència en el text no es faria cap referència a la possibilitat d’incrementar la totalitat de l’IPC als lloguers.
És cert que, i amb bon criteri després d’anys que lloguers i salaris no augmentessin el mateix tenint en compte que les empreses no tenen cap obligació d’actualitzar els sous dels seus treballadors amb la inflació, des del Govern s’aposta per mirar d’equiparar l’augment dels lloguers al dels salaris, si bé tampoc s’acaba de tenir massa clar. I és que mai, i això que hi ha hagut anys d’inflació zero, s’ha volgut fixar per llei l’obligació d’incrementar el salari en base a l’IPC amb l’argument que el teixit empresarial no podria assumir determinades pujades, un argument que pot servir perfectament si la inflació a final d’any es manté per sobre del 6%.
