L’any 1939 Raymond Chandler va escriure The big sleep (El sueño eterno), considerada la primera novel·la negra de la història. Els EUA sortien de tres patacades seguides en les primeres dècades del segle XX: les dues guerres mundials i, entremig, la Gran Depressió del 1929. Chandler acabava de crear una nova manera d’encarar la literatura policíaca, que al segle XIX conreaven autors europeus com Poe, Collins, Conan Doyle o Agatha Christie.
El nou gènere va ser batejat com a novel·la negra perquè l’editorial Gallimard va anomenar Série Noir a la col·lecció que publicava aquests títols. I on raïa la novetat? En el fet que la novel·la negra incorpora a la trama una descripció escrupulosa del context social i la voluntat d’aprofundir i tractar els aspectes socials més sòrdids, com la corrupció, la violència i l’abús de poder.
El gènere inaugurat per Chandler o Hammet aviat es va expandir a Europa amb autors com Camilleri, Simenon, Mankell, Lemaitre, Vargas, León o Vázquez Montalbán. Després va arribar el nòrdic noir amb autors com Stieg Larsson, Äsa Larsson, Jo Nesbo o Camilla Läckberg. I ara, des de fa pocs anys, s’ha instal·lat entre nosaltres el fenomen del true crime, amb obres destacades en la nostra llengua com Tor, tretze cases i tres morts, de Carles Porta, o el nostre particular best-seller Morts, qui us ha mort?, d’Iñaki Rubio.
La diferència és que ja no estem parlant de ficció. Estem parlant de successos reals escrits en format de crònica periodística a la qual s’intenta donar un ritme narratiu similar al de la novel·la. Realment el true crime és un fenomen que ha traspassat tots els límits, tant pel que fa al públic que el consumeix com als llenguatges narratius emprats. Ja no es tracta només de llibres, es produeixen multitud de documentals i pel·lícules i les xarxes socials estan farcides de pòdcasts sobre crims reals. En la nostra llengua el màxim exponent és Crims, que ha convertit el periodista Carles Porta en una celebritat.
Però com hem arribat fins aquí? Què ens atrau de les històries sobre assassinats reals? Què revela sobre la psicologia humana? Ja no es tracta de dormitejar al sofà una tarda de diumenge davant d’una pel·li de sèrie B que comença amb un “basado en hechos reales”. Es tracta de l’explosió del gènere a les plataformes digitals: El cos en flames (2023) i Les cintes de Rosa Peral, Allò que la veritat amaga: el cas Asunta (2013) Els Murdaugh, Les cintes de Ted Bundy, El cas Alcasser... La llista és infinita. Com també són infinits els podcasters i youtubers que tiren de beta a les xarxes socials i apps per tornar a relatar a la seva manera els crims que han vist en un documental. I tenen milers de clics i seguidors.
Vicente Garrido, catedràtic de Criminologia de la Universitat de València i autor de True Crime: la fascinación del mal (Ariel), assegura que l’atracció cap al mal és inherent a l’ésser humà, així com també la necessitat de resoldre enigmes. Diu: “La incertesa és una cosa psíquicament dolorosa”. El true crime ens presenta qüestions que ens atrauen naturalment. I assegura que “quan experimentem una situació de por en un entorn segur, la bioquímica cerebral allibera dopamina i adrenalina”.
Per acabar, una curiositat: les dones són les principals consumidores de true crime, segons explica un informe de Social Psychological and Personality Science, que indica que el 70% dels espectadors del gènere són dones. A què es deu aquesta tendència? Pot ser perquè al true crime dominen els casos de psicòpates sexuals, on, sovint, les víctimes són dones? O perquè les dones tenim un grau d’empatia emocional més gran que els homes? O perquè el nostre instint de supervivència és més gran? Pot ser que el true crime ofereixi a les dones una finestra cap a un món sense regles i sense límits? És obvi que el gènere enganxa, especialment a les persones amb curiositat intel·lectual i amb interès per la psicologia humana i pels factors que intervenen en un crim.