De mèrits i ficcions

Bé. Comunals tancades. Una servidora que és una mica pesadeta es felicita del fet que sembla que la paritat en les llistes i en els resultats es va normalitzant... I ja tinc els adeptes de la meritocràcia que em salten al coll dient: “Les que hi són és que s’ho mereixen!”. Per descomptat! I segurament per partida doble.

La meritocràcia és un sistema polític, social i econòmic on els privilegis i el poder són obtinguts pels mèrits. Està fonamentat en el reconeixement del valor pels diplomes, l’experiència, les qualitats, les virtuts. La meritocràcia té com a fonament la igualtat d’oportunitats, la llibertat individual i el reconeixement de l’èxit. Fins aquí tot correcte.
Quan parlem de mèrits ho relacionem en general amb una sèrie de qualitats morals i intel·lectuals d’un individu que li serien pròpies i el farien digne d’estima. Els purs productes de la meritocràcia defensen la glòria del sistema social que els ha vist guanyadors, posant-se com a exemple de la màxima “quan es vol es pot”, i autogratificant-se del títol presumptuós de self-made man (fixeu-vos que self-made woman és més difícil de trobar). 

Podem trobar excepcions, però l’arbre meritocràtic no és més que aquell que tapa el bosc de les desigualtats. Perquè alguns elegits amb un origen social que no els hi predestinava acabin al cap d’una empresa o personatges d’èxit, no podem deixar de banda que les condicions socials determinen en una àmplia mesura el destí dels individus.

Ningú no es fa tot sol. Creure el contrari és una mena d’ingratitud vers aquells que ens han alimentat, ajudat, forjat. No existeix el mèrit personal exclusiu. Si hem de parlar d’esforç, sempre es tracta d’un esforç comú amb els altres. A voltes contra els altres, però sempre en relació amb els altres. És una manera d’oblidar també com hem estat formats i tot allò que se’ns ha donat. Però és un discurs molt potent en la mesura que tots esperem un dia pujar al podi, i que l’ascensor social funcioni eventualment per als nostres fills.

Malgrat el seu principi inicial igualitari, la meritocràcia convergeix a un reforçament de les castes socials. Efectivament, són les elits instaurades les qui defineixen elles mateixes els principis de reconeixement dels mèrits, i perpetuen així l’status quo. L’arrogància tranquil·la i el menyspreu somrient d’aquells que no han conegut dificultats reals  però que ens donen lliçons sobre el valor del treball.

Fent-nos creure que la posició social que ocupem correspon només als esforços que fa un mateix, el discurs sobre la meritocràcia serveix als interessos de la classe dominant. Persuadeix aquells que estan a baix de tot de l’escala que estan en aquesta posició per la seva pròpia manca d’energia, de voluntat. Vaja, que no tenen cap mèrit en relació amb aquells  que s’han elevat amb la força de la seva suor... En meritocràcia tenim elegits i exclosos. Aquells que tenen èxit, que ho tenen tot i ho són tot, i aquells que no són res, ni ningú. Com hem de considerar una societat que aparta la immensa massa de desmereixedors, considerant-los gent de menys valor  que els altres?

I no es tracta de negar el treball i el talent d’aquells que assoleixen l’èxit, sinó de demostrar que el lligam entre el mèrit i el resultat és molt fràgil, i si més no, indirecte. Quan un individu assoleix un gran èxit en un context particularment competitiu, no es pot obviar que ho fa entre molts altres individus que probablement tenen tants mèrits com ell... Llavors continuem parlant de mèrits o podem introduir ja la noció de tenir sort (xamba, o com li’n vulgueu dir)? Allò d’estar al bon lloc al bon moment?

La meritocràcia no existeix, i creure-hi encoratja l’egoisme, la discriminació i la indiferència envers el destí dels més desgraciats. No és més que un engany per justificar l’ordre social establert.

Dit això, bones festes i millor 2020! Si és que us ho mereixeu, és clar.