De Meritxell a Carlemany, quan és de nit
El camí de Meritxell a Carlemany, de nit, es vesteix d’uns altres colors i sons, sobretot de sons que quasi no sonen perquè, en comparació amb el soroll de les màquines de l’embelliment de dia, passen gairebé desapercebuts. Sons dels pocs noctàmbuls que surten de treballar, o van a deixar les escombraries dels bars i restaurants que encara estan oberts, o es fumen un cigarret abans de plegar, o dels curiosos que van sols o en parella, o en grup i que aprofiten la no multitud per contemplar els aparadors il·luminats sense que ningú els molesti. També hi ha els turistes i és curiós perquè, si pares l’orella, et pots adonar dels que abunden durant uns dies. Darrerament, et pots topar amb francesos, italians i d’alguns països de l’Amèrica Llatina. Alguns també contemplen els aparadors i tracten d’esbrinar a quina hora obriran l’endemà per anar a comprar aquell perfum o aparell electrònic o peça de roba que han vist i volen. Però, i quan el que et captiva és la veu d’algú, un adolescent d’uns 15 anys, que se t’acosta, amb molta educació, això sí, però amb un aspecte una mica deixat, ungles llargues i com si fes dies que no es dutxa, i et demana 2 euros per a l’autobús perquè, diu, ha perdut o li han robat la cartera mentre jugava a la plaça del Poble. En un any i mig no m’havia trobat amb cap persona que demanés pel carrer, com m’ha passat en altres ciutats. No em va costar gaire donar-li el menut que portava i dir-li unes ben intencionades paraules: “I ara cap a casa”. Després vaig pensar que ja no hi havia autobusos i que embellir les persones hauria de ser la prioritat, a més de carrers i càrrecs.