L’article d’avui començarà amb una mala notícia. Arribarà el dia que el català es convertirà en una llengua morta. O el que seria el mateix, ja ningú l’aprendrà com a llengua mare. I no, no cal esperar un miracle, com el cas del llatí que, de ben segur, és la llengua morta que més s’utilitza. Abans, però, d’arribar a aquest extrem, amb l’aparent intenció de revifar-lo, es fan intents perquè es converteixi en una llengua oficial a Europa. Un pas de gran simbologia, però sense gaire transcendència i, si em puc arribar a explicar, fins i tot inconvenient.
Abans no arribi aquest trist moment, l’únic que podem fer els usuaris és utilitzar-la tant com puguem. Cada cop que ho fem n’endarrerim l’agonia. I què volen que els digui, fins i tot pot resultar útil. Així, sempre que em truca un operador telefònic per oferir-me tot un devessall d’avantatges i descomptes, no dubto a respondre en la meva llengua. El que acostuma a passar és que es cansen de seguida i aviat abandonen els insistents precs perquè escolti les seves inigualables ofertes. Un bon dia, però, un d’ells es va enfadar i em va dir que jo estava obligat a parlar la seva llengua, a la qual cosa vaig respondre: –Recordi que, qui vol vendre un producte és vostè. Em va semblar interpretar que em responia, abans de penjar-me, en uns juraments en llengua aramea, que també sembla que està morta, però que funciona molt bé per a les paraules gruixudes. En una altra ocasió, davant l’envestida torrencial, vaig aconseguir mantenir-me ferm, fins que van penjar. Al cap d’un moment, em van trucar, per intentar ofendre’m, però en aquest cop en anglès. Tot i que el meu domini de la que s’ha convertit en la llengua universal no és l’idoni, li vaig repetir la mateixa cantarella: –recordi que, qui vol vendre un producte és vostè!
Però aquesta setmana, un correu electrònic m’ha fet entendre que, oficialitzar el català es pot convertir en error. Un aspirant a estafador, contestava un correu electrònic meu tot demanant una transferència, en un més que correcte italià. Si la seva insistent petició d’una transferència de diners ja em semblava sospitosa, la llengua que emprava encara m’ho va semblar més. Desconec si, la resposta, l’havia generat la intel·ligència artificial. Però, per uns moments, vaig sentir llàstima de mi mateix, ja que ni per intentar estafar-me se m'adreçaven en català. I llavors va ser quan se’m van obrir els ulls. Calla, potser sí que és una bona idea que no oficialitzem la llengua a Europa. De moment, aquesta clandestinitat amb la qual l’utilitzem, fins i tot a Andorra, es converteix en una gran eina per deslliurar-nos de pesats i d’estafadors. Tot un miracle, en els temps que corren!