Hi ha el món real, tal com el vivim o el percebem, i el món somniat, tal com ens agradaria que fos de veritat.
Imagina que ets víctima d’alguna guerra, que la sequera maltracta el teu entorn, que passes fam, o el teu estatus laboral és proper a l’esclavatge. Tens gana, tens set, tens fred, tens calor, tens por, tens mal, i somnies d’un món on tindries accés a l’aigua, al menjar, a un niu decent, a la seguretat física, vaja, els més baixos estrats de la piràmide de Maslow. Podem afirmar sense gaire risc d’equivocar-nos que la coincidència entre tots dos mons, el real i el somniat (per molt bàsics que siguin els teus estàndards de món somniat) no representarà, gaire més que l’aire que respirem, i l’amor que puguem sentir pels teus éssers més propers, si és que te’n queden.
Si formes part de la categoria dels precaris, o de les classes mitjanes en via de precarització, a les nostres societats occidentals opulentes però cada cop més desigualitàries, el món real i el món somniat s’encavalquen una mica més. Potser tens aigua corrent, lavabo, calefacció, cotxe, un ordinador, un telèfon intel·ligent. Malgrat això tens la impressió que els dos mons cada cop s’allunyen més l’un de l’altre, ja que tens dificultats o vius amb la por de tenir més dificultats, o que la teva descendència tingui més dificultats demà. Llavors el teu món somiat pot presentar-se lliure dels teus rivals perdedors o si realment ets un imbècil acabat, lliure d’estrangers, de jueus, àrabs, homosexuals, i del dret de vot de les dones ja que hi som; però al contrari també podria proposar condicions de vida decents per a tothom (salarials i d’habitatge), un aire respirable, aliments sense pesticides o metalls pesants. Malgrat el mirall deformant i anxiogen que ens reenvia la societat, m’agradaria pensar que en el fons d’ells mateixos, un cop han perdut les pors que els corroeix el ventre, la immensa majoria optaria malgrat tot per la segona opció, a l’ideal, en el millor dels mons possibles. (Deixeu-me el meu món somniat, d’acord?)
Si formes part de l’oligarquia, l’encavalcament entre els dos mons és gairebé total (almenys des del punt de vista d’una opinadora de pa sucat amb oli de classe mitjana). Sí, encara que el teu leit motiv sigui la manera com t’escanyen amb impostos i que et passis els dies intentant esquivar-los. Sí, ja sé que t’agradaria tenir un Lamborghini o un iot, o un xalet a Courchevel de més, i que tens por que t’enxampin el compte a Suïssa (que a Andorra les coses estan peludes). Si tems perdre les pròximes eleccions i ser privat així d’una unça del teu poder, o si el populatxo t’angoixa una mica, encara que la teva dona de fer feines és bastant ben educada malgrat que sigui una mica dropa... El cas és que el teu món real s’assembla prou al món somiat... almenys per als pelacanyes, que són legió! Sigui com sigui, el que està clar, és que el món on vivim ha estat pensat. O si ho preferiu, ha estat somiat. És el resultat de tries i de renúncies, d’un militantisme ideològic hàbilment vestit en la inevitabilitat d’una pseudociència: l’economia. L’economia, sí, que mana invertir milers de milions per rescatar bancs o fabricar armes de guerra, en comptes d’alimentar gent que mor de gana (goita pobrets quina panxa tenen...), o de frenar l’asfíxia del planeta (ja s’ho faran els que venen al darrere!).
Podem teoritzar fins a l’infinit sobre la naturalesa cínica i involuntària, ideològica o neurològica de l’encegament i la sordesa de les elits, però tot esperant, una cosa és certa: com menor és la distància entre el món real i el somiat, menys sentim pressió per a reduir-la.
Pots indignar-te, escanyussar-te, cridar fins a l’afonia, denunciar a les xarxes socials. Però el canvi no vindrà des de dalt. Com pots esperar que algú que viu al món somiat hi renunciï?
El canvi només pot venir de l’exterior, i en l’ocurrència des de baix...