El passat dissabte una colla de gent ens vam aplegar a l’Ajuntament del municipi de Montanui (Alta Ribagorça), situat al fons de la vall, a tocar del límit autonòmic marcat per la Noguera Ribagorçana, per assistir i participar en les divuitenes Trobades Culturals Pirinenques, que organitzen una colla d’entitats culturals de la nostra serralada sota la iniciativa i cura de la imparable Societat Andorrana de Ciències, que aquesta setmana que passem ja ha organitzat els catorzens Debats de Recerca.
Sota el tema Accions dinamitzadores al Pirineu, s’han presentat un total de 19 interessants ponències que a la futura publicació seran ampliades amb una colla de no presencials. La que s’ha endut l’atenció dels mitjans per la seva novetat i primícia és la presentada per Jesús Alturo, catedràtic de Paleografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i per la investigadora i doctoranda (i molt aviat doctora) Tània Alaix.
Com bé sabem, Alturo i Alaix han posat nom a l’autor del fins ara anònim text dels Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, considerat el text més antic escrit en català, tot un memorial de caràcter purament feudal que vaig tenir la sort de poder escoltar fa una colla d’anys a l’església de Santa Serni de Cabó, llegit per habitants d’aquella vall, pàtria de molts homes de país, sobretot de religiosos, d’entre els quals destaquem en el camp de la recerca històrica i la paleografia el pare Cebrià Baraut.
Alturo i Alaix han dut a terme un estudi comparatiu del redactat de diferents documents, fixant-se en l’estil de la lletra, la seva forma i sobretot el contingut de les abreviatures, fins a identificar-ne l’autor, el sotsdiaca Ramon de Cabó, i fixar-ne la data, cap al 1105. El més interessant de tot això, la conclusió que van donar, és que l’esmentat Ramon es tractava d’una persona molt culta, atès el seu alt nivell de redacció i de domini del llatí, comprovat en els documents.
Segons els dos investigadors, Ramon de Cabó és un clergue culte que s’ha de contextualitzar en un ambient d’alta cultura, possiblement vinculat a una institució com la catedral d’Urgell, i recordem-ho, en una època en què el bisbe Sant Ot encapçalava el bisbat.
El bisbe Ot era fill dels comtes de Pallars (Sobirà) Artau I Llúcia de la Marca, la qual surt en les pintures de Sant Pere del Burgal, una reproducció de les quals podem admirar in situ, totalment contextualitzades. Ot, com a bisbe, era el 1095 al concili de Clermont quan el sant pare Urbà II va promoure la primera croada. Patró de la Seu d’Urgell, Sant Ot dona nom a una de les dues parròquies històriques de la capital del bisbat, l’altra era la de Sant Miquel. Les seves relíquies es veneraven a l’altar parroquial situat a la catedral fins a l’any 1936, quan fou incendiat per incontrolats. Quanta incultura. El seu penó fou adquirit a principis del segle XX i avui es conserva al Museu del Disseny de Barcelona.