De nassos vermells

Escric aquest article mentre assisteixo a la pantomima mediàtica en què s’ha transformat la suposada investidura de Pedro Sánchez com a president del govern d’Espanya. I dic suposada no només perquè el serial amb Podemos al final acabi o no de bones maneres. La realitat és que fa la sensació que des del PSOE volen que es repeteixin les eleccions perquè tenen enquestes que els situen clarament millor que fa uns mesos. Fa gràcia, encara que crec que hauríem de plorar en lloc de riure. La política s’ha convertit probablement en l’únic lloc on els que comencen a treballar no fan el que els diu la persona que els va donar la feina. Perquè és la gent qui els posa allà amb el seu vot i ja fa anys que el missatge que l’electorat envia sembla que és que volen que es posin d’acord i que pactin, i ells s’entesten a continuar interpretant els resultats d’una manera avantatjosa i parcial que obeeix els seus interessos, que ja sabem que són molt simples i bàsics: controlar el poder.

Només els importa això. I en aquest joc de cadires, els uns i els altres es desdiuen, canvien les estratègies sobre la marxa i passen de ser amics a enemics, com qui es menja un Chupa Chups. I nosaltres hi assistim com a espectadors des de l’altre costat de la pantalla, sense cap dret, més enllà del que ens atorga el fet de dipositar un paper dins d’una urna. I a sobre sembla que hem de donar les gràcies.

Així, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias discuteixen entre ser socis, companys o col·laboradors. I en quina situació estan ara? Depèn... Quina hora és?

Però això no només succeeix en l’àmbit estatal. Els partits independentistes catalans porten mesos recriminant-se coses i jugant al joc de qui té l’estelada més gran tatuada a la pell. I ja sabem el que passa quan les ideologies es disgreguen. De totes maneres, no se’ls veu gaire espantats, que diguem, així que suposo que no ens hauria de preocupar.

Ara bé, si a la resta d’Europa és més comú veure governs de coalició, per què els costa tant als espanyols? Deu ser veritat allò que Spain is different...

Perdó, algú ha dit governs de coalició? D’això en sabem bastant en aquest costat dels Pirineus. Encara que el desenllaç gairebé sempre s’assembli més al joc de les cadires que a un interès real per canviar les coses. El que no se’ls pot negar és que són originals a l’hora de triar colors. A veure amb quin Pantone ens sorprenen la pròxima vegada.

La política és així. Fa anys que es va transformar en un circ. Llàstima que ningú ens hagi avisat encara de qui és realment l’amo i qui els pallassos. Jo ho suposo... Deu ser per això que trec el nas vermell del calaix cada quatre anys.