“A les dones les matem els homes”. Aquesta és l’estupenda sentència que va emetre fa uns dies un senyor extremeny que es diu socialista. L’home ha convertit la meitat de la població mundial no en presumpta, sinó directament en culpable d’un crim. Què hauria passat si hagués posat al subjecte un col·lectiu més sensible: posem que immigrants, homosexuals, transgèneres o, és clar, dones? Ara mateix, l’individu ja seria ex-el-que-sigui, com a mínim. Però, si la intenció és bona i els dolents són (som) els homes, tot s’hi val. L’ocurrència extremenya ha coincidit en el temps amb l’entrada en vigor de la llei islandesa que obliga les empreses a demostrar que dos treballadors –home i dona– que ocupen un lloc de treball igual cobrin un salari igual. Res a dir-hi, naturalment. Però arran d’aquesta excel·lent notícia s’han tornat a desenterrar els tòpics sobre l’anomenada bretxa salarial, que ATV va calcular el 2016 en prop de 600 euros. El problema de les xifres absolutes és que posen naps i cols al mateix sac, sense tenir en compte sectors i categories laborals, ni modalitats contractuals. Sense qüestionar els casos reals de discriminació –que, la veritat, un creia perseguibles amb la legislació vigent–, el resultat d’aquesta generalització és una fal·làcia estadística: els 600 euros de diferència, es registren entre treballadores i treballadors que ocupen llocs de treball iguals o similars? O el càlcul s’acostuma a fer –com sospitem– agregant les masses salarials masculina i femenina, dividint el resultat pel nombre de treballadors i de treballadores i prescindint de subtileses com ara la diferent categoria laboral o la diferent modalitat contractual? No tot s’hi val. Ni amb uns bons culpables, com ho són els homes, ni per una bona causa, com ho és la igualtat de gènere.
