Jugant al FIFA confesso que més d’una vegada se me n’ha anat la mà. Tinc una col·lecció de cromos bastant important i sempre estic tocant la barra del pressupost perquè no arribo a final de mes. Per sort, és un maleït joc. Et distreu i t’abstrau. I també puc dir que faig el que em rota sense cap mena de control. Quan em canso començo una altra carrera, però no faig mal a ningú. Espero que no. Per sort no és la vida real. No s’ha de pagar amb diners de veritat. No s’ha de cotitzar a la CASS ni tampoc s’ha de complir una normativa. Per a molts, el futbol d’aquí deu ser com una espècie de FIFA, és a dir, un desgavell, un descontrol, una anarquia. Un maleït joc, tot i que a la vida real, futbolistes, entrenadors i treballadors d’un club el tenen com la seva feina. Una feina segons la qual els prometen un sou i unes garanties i després... res de res. Qui ho controla tot plegat? La UEFA només es preocupa de les seves cosetes, i això que cada any reparteix una bona quantitat de diners. Els en deuen sobrar, si és així, que me n’ingressin a mi! La UE Sant Julià es va salvar, ningú sap ben bé com, d’altres que sobreviuen tampoc se sap ben bé com ho fan, i alguns jugadors paguen per jugar. Ara li toca el torn a la UE Engordany. Hi ha set jugadors internacionals. Set!, i cap solució. De moment, una incompareixença i una segona a l’horitzó. No hi ha liquiditat. Algun club pot assumir cada temporada amb aquests pressupostos que ni s’aguanten? I menys els que no es classifiquen per disputar competició europea. Cal fer un pensament, o millor fer com fins ara i dir que la lliga ha millorat malgrat casos com el de la UE Sant Julià o la UE Engordany. Pensem-hi...
