Avui i demà i l’endemà serem carn de desànim, però avui i demà ens tocarà sobreposar-nos. A la política i a l’esport sempre hi ha hagut pactes. De fet, en realitat, en la política és el pacte que fem nosaltres mateixos escollint una manera de viure. Amb la plena consciència que la nostra vida va lligada al món que ens rodeja, a totes les persones, les bèsties i els paisatges, al que ens fascina i al que no ens agrada gens, som la veu i som el silenci. Convivim a base de pactes. També amb el diable. Els pares sempre pacten amb el fill i el fill també juga amb el pacte. Si et menges això rebràs un premi i quan no hi ha premi protestes. El pacte no s’ha complert. Passa més d’una vegada. Hi ha pares condescendents i d’altres no tant. Hi ha pares que compleixen el pactat totalment, d’altres a mitges i d’altres perden la memòria pel camí. Quan vas creixent passes a pactar i fas el mateix que vas aprendre. Quan jugues, sigui l’esport que sigui, també reps o fas ofertes de pactes. I després hi ha els més porucs que no volen dependre de pactes ni de cap història més. No volen sentir a parlar-ne. No volen que ningú els regali res de res. Pretenen aconseguir-ho per ells mateixos. Sempre és millor fer els deures abans. Plantejar una bona partida des de l’inici i no dependre absolutament de cap cosa aliena a un mateix. Si ho deixes tot per a última hora tens molt per perdre. Si vas creant el camí des de bon inici no necessitaràs ajuda externa. Per tant, després no tindràs motius per a l’enuig o motius perquè després et busquin les pessigolles, i més quan hi ha ganes d’embolics i polèmica. Pactes... Quan hi ha ganes d’escampar merda els pactes, que sempre n’hi ha hagut, faran pitjor olor. Per tant, ara toca parlar de pactes.
