Fa unes setmanes que llegeixo moltes coses sobre la cultura del país. Sobre unions, desunions, desinformació, projectes i sobre el que és o no és un projecte de país. Començava amb aquesta pregunta fa unes setmanes l’article d’Alba Doral. Unes setmanes abans també per aquí llegíem el pensament de Xavi Fernández, i més recent d’Oliver Vergés, i seguim a voltes amb l’últim a arribar, el ClàssicAnd.
Posaré també el petit granet de sorra. Crec que l’article de l’Alba era benintencionat, però penso que també era una mica desafortunat. Ho penso també perquè ha donat peu a comentaris que no són correctes, o que fan de paraigua a opinions sectàries. Petit favor al nostre ja ferit món cultural.
No puc parlar de tots els sectors (culturals), prou en tinc amb el mig coneixement del teatre i les seves coses. Però crec que un projecte de país no busca la sortida a l’exterior, crec que un projecte de país vol fer país: donar feina als professionals de casa, exhibir a casa, produir a casa i fer que el públic d’aquí gaudeixi del que aquí es fa. Crear i donar suport a les iniciatives que busquen promoure la cultura aquí i per a la gent d’aquí.
De vegades ens enlluernem amb l’exterior i no fem comptes de què passa a casa nostra. De vegades, quan llegeixo certes opinions i comentaris, penso que la gent està una mica desconnectada –o desinformada– de tots els projectes que es fan al país –de vegades voluntàriament, em temo–. Als projectes culturals de país, amb bons professionals al darrere, els primers que els haurien de donar suport són els mateixos agents culturals, i no ho fem.
Miro amb tristesa moltes vegades el públic que hauria d’acompanyar aquests projectes, no només des del pati de butaques, però també en el camí. En l’àmbit de les arts escèniques hi ha moltes i molt bones propostes de projectes de país als quals malauradament no acompanya tothom. Potser és aquesta la pregunta: per què els mateixos professionals no donem suport als projectes que ja existeixen? És per apatia? És per gelosia? És perquè som tan rucs que si no és nostre ens pensem que no és bo? Preferim crear la nostra versió abans de sumar als que ja hi són? ¡Qué sabe nadie!
Els que exercim el poder de comentar i escriure i opinar de cultura hauríem de ser més oberts. L’Alba es demanava: “Quant fa que no entren a Barcelona per la Gran Via?” La resposta és des del gener (a Barcelona) i des del maig (a Madrid), però sembla que ni nosaltres mateixos ens reconeixem. És cert que de vegades sembla que tot el que es fa de portes a fora ha de ser o tenir més suport. Som el país que som, de vegades de pensament petit, que allò que ve de fora ha de ser de millor qualitat.
De vegades sembla que opinar en negatiu ens fa més poderosos, més forts, tenir més raó... La nostra feina és ser i estar, generar, créixer i fer que el públic nostre pugui saber qui són els artistes d’aquí, i que nosaltres mateixos no siguem tap d’aquest creixement. Lluitem pel Principat Cultural d’Andorra!
