El discurs, les paraules són importants. Modulen la nostra forma de pensar i de fer. Però queden en un no res si no van acompanyades de fets. No n’hi ha prou a abraçar una idea, una lluita, una fita. També cal posar el cos per aconseguir-la, per materialitzar-la (o almenys intentar-ho). I això és el que li falta al nostre Govern. Fa tot just una setmana, per boca del ministre responsable, s’erigia com a defensor de la igualtat entre homes i dones. S’alçava contra les violències masclistes i apel·lava a esdevenir un Estat feminista, com a país que defensa la democràcia i els drets humans. A la vida, malauradament, sempre hi ha un però. I en aquest cas és el model d’Estat. El Coprincipat, que tantes coses bones ens ha aportat, desapareixeria si acatéssim la voluntat popular. És a dir, si deixéssim de ser l’excepció a Europa i acabéssim despenalitzant l’avortament, ni que fos només en tres supòsits. Pel nostre Govern, tant progressista, és més important el sistema polític actual que no pas els drets de les dones. O més encara, que el respecte pels drets humans. Perquè sí, l’avortament també entra dins d’aquest paquet. I aquí tenim una vulneració clara. Ens parla el senyor ministre de situació traumàtica per a les dones que l’han d’afrontar. Però és que potser precisament és traumàtica perquè aquí se’ns diu que estem cometent un assassinat. Si realment, doncs, volem un país modern i feminista (en paraules del ministre) caldrà ser valents. Deixar-nos d’excuses i acabar amb aquesta discriminació. Una més de les moltes que acumulen les dones.
