És força habitual en política que els discursos i les accions no vagin sempre en la mateixa direcció i que el que es diu i el que realment es fa sigui fins i tot contradictori. I, malauradament, l’anomenada crisi d’Ucraïna, que ha tensat fins a límits mai vistos des de la Guerra Freda les relacions entre els Estats Units i la UE, d’una banda, i Rússia, de l’altra, no n’és pas una excepció.
I és que malgrat les contínues, i gairebé diàries, apel·lacions al diàleg i a la via diplomàtica per resoldre la situació per part dels diferents estats i institucions de la Unió Europea i, sobretot, dels Estats Units, el president estatunidenc, Joe Biden, ja ha anunciat, si bé sense concretar-ne la quantitat ni la destinació exacta, l’enviament de tropes i material militar als països de l’OTAN prop d’Ucraïna. Al seu torn, i malgrat treure ferro a la situació, el govern de Kíev promou la formació militar de civils voluntaris per si mai són necessaris.
A la vegada, Rússia, amb un Vladímir Putin que manté un silenci inquietant davant aquells qui auguren una invasió russa a Ucraïna, continua amb el desplegament de desenes de milers de soldats prop de la frontera amb Ucraïna i també de la de Bielorússia amb el pretext que porta a terme una sèrie de maniobres i exercicis militars.
I Europa? Una UE profundament dividida i sense un lideratge clar apel·la amb poca convicció a la via diplomàtica i amenaça, amb la boca petita, amb sancions de caràcter econòmic si la cosa va a més. Trist paper d’una Unió Europea que només pot fer d’observador de l’estira-i-arronsa de Washington i Moscou malgrat la possibilitat, esperem que no, d’una guerra a les portes d’Europa.
