Divendres anàvem de revetlla de Sant Joan. Festa que es considera Diada del que s’anomena Països Catalans, regió amb la qual compartim llengua, cultura i celebracions que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, passant evidentment per Andorra. Ja feia alguns dies que els petards anaven petant aquí i allà amb anticipació. L’ús de la pirotècnia és propi de les celebracions en la cultura catalana, i sense ella no seria una festa de Sant Joan. Amb els petards es vol espantar fantasmes i esperits i males energies.
Com cada any, no han faltat les veus que hi estan en contra. Moltes fan referència als gossos, alguns d’ells (la majoria) ho passen realment malament amb l’estrèpit, no es pot negar.
Però tampoc es pot negar que hi ha persones que també ho passen malament quan se’ls acosta un gos a ensumar-los els peus o a jugar amb ells, que els tenen por o al·lèrgia, i a qui el “tranquil que no fa res” no els asserena de cap de les maneres. I ja no parlo d’atacs i mossegades, que n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà.
Així que espero que els qui us queixeu dels petards i del suposat incivisme de la gent que per Sant Joan tira petards perquè molesten als gossos, sigueu amos responsables, els dueu lligats i recolliu les seves defecacions, que també molesten, i molt.
I per dir això no soc ni més ni menys animalista. Simplement considero que cadascú ha de tenir el seu lloc. Que jo també he tingut gos, i una nit de Sant Joan el vaig haver de dur a urgències veterinàries. Gràcies als trons vam poder-li diagnosticar leishmaniosi i donar-li una bona i llarga vida. I per Sant Joan hi ha d’haver petards.
