De plàstics, truites i budells

La troballa real, comprovada empíricament, de microplàstics als budells de les truites pirinenques em fa pensar que també en els nostres intestins deu haver-n’hi, ja que per desgràcia formen part de la cadena alimentària. La cosa està sent objecte d’estudi a diverses parts del món, però igual que en les truites, imagino que en vaques o ovelles també se’n trobarien. El que de moment no se sap, això diuen les investigacions científiques, és quin impacte tenen, en què afecten les truites? I a nosaltres? El que sí podem fer és contribuir tant com sigui possible a no tirar deixalles plàstiques, o no de manera indiscriminada. Per això cal conscienciar i formar, però també cal posar a disposició dels ciutadans i visitants els instruments necessaris perquè el gest de llençar la brossa on toca no sigui un exercici impossible perquè la paperera més propera està a dos quilòmetres o perquè vivim en uns micropisos on tenir cinc o sis recipients per poder separar i reciclar comporta haver de fer una mena de gimcana no ja per poder ser cívic, sinó per poder viure i respirar la resta del dia en què no hem de ser ciutadans modèlics. A més, en la meva inexperta opinió, si tot el que comprem ve envasat, per què les polítiques dels governs traslladen tota la responsabilitat als ciutadans a l’hora de separar i reciclar? Una responsabilitat a més penalitzada econòmicament, ja que hem de pagar la bossa de plàstic o de cartró quan amb la vida tan reposada que portem –és ironia– anem a comprar quatre coses i, vaja, ens adonem que ens hem deixat la que teníem a casa per a l’ocasió. Així les coses, els nostres budells no sé com estan, però el que és la butxaca, ben escurada.