De plàtans i bròquils

Fa uns dies esmorzàvem una notícia que es tornaria viral en qüestió d’hores. Maurizio Cattelan, un dels participants en l’Art Basel Miami, va enganxar a la paret un plàtan amb cinta adhesiva grisa i ho va titular Comediant. Fins aquí, més o menys el de cada any en aquesta mena de fires. Fins que ens assabentem que un col·leccionista va pagar 120.000 euros per una cosa que el galerista definia com “una escultura que és un símbol del comerç global, un doble sentit, així com un artefacte per a l’humor”.

Em preocuparia per definir el concepte d’escultura, però sé que no cal. Una recerca a Google és suficient. A més, segurament ens trobarem amb una definició subjectiva, com tot. Al cap i a la fi, ja sabem que qualsevol cosa posada en qualsevol lloc és land art, així que, per què perdre el temps?

I per descomptat, la polèmica de sempre no va trigar a aparèixer: és art o no? Aquí no m’hi busquin. Per mi, aquest debat ja està perdut. Ens han guanyat, i per golejada. El mercat de l’art va aconseguir en considerablement poc temps treure la tècnica de l’equació. I quan el més difícil d’aconseguir –tant que només s’hi arriba a través del treball feixuc i de la constància– és eliminat, tot és possible. Llavors, els esdeveniments d’art s’omplen de plàtans. Per què dic que el debat sobre l’art està perdut? Perquè a ningú no li importa. Tothom va a les fires i s’hi fa selfies, com els milers de visitants que vam desfilar aquests dies davant d’una simple fruita, com si estiguessin admirant un Caravaggio. Però és clar, exigir-los que sàpiguen què és una pintura de debò seria demanar massa.

Però la història de la banana s’acaba aquí? Ni molt menys. Resulta que David Datuna, un artista performer –la nova definició de fantasma sense cap talent–, es va menjar el plàtan esmentat! Ah... Quin deliri artístic! Quin malbaratament de creativitat! Un amic em deia que això ja comença a tenir aroma de muntatge perquè,  com cada any, es parli d’aquesta mena de coses. Per a mi és més que obvi, perquè si fins fa un temps ens prenien el pèl i nosaltres ho sospitàvem, ara ens ho diuen a la cara. Només els falta agregar “pringao!” al final de la performance. I ho fan perquè poden i ho saben. Poden fer el que els dona la gana, que els bitllets els continuen ballant al voltant. Serà cosa d’aquestes maniobres econòmiques que un, de vegades, no acaba d’entendre... O sí.

I saben què? Em temo que a aquesta història encara li falta un final a manera d’homenatge. Segurament aquest tal Datuna apareixerà en uns dies amb una llauna a la mà, i dirà que a dins hi ha la banana reinterpretada pels seus intestins, al millor estil Manzoni. Volen apostar per quants diners vendrà aquesta llauna? Ja ho veurem. Jo ara faré números a veure si puc pagar el lloguer, que anit vaig menjar bròquil.