De poc

Del llegat que em va deixar el meu oncle pastor sovint se’m revela una frase: per molts anys que compleixis, la vida no deixarà de sorprendre’t. Donada la meva passa llarga, no és estrany que avanci altres vianants tot caminant pel carrer. No fa gaire dies que vaig practicar aquesta maniobra amb un parell de nois més  joves en el precís moment en què un d’ells llençava una escopinada, en la meva direcció. De poc no em toca, encara que, potser influït per l’esglai, no estic del tot segur que algunes gotes no m’esquitxessin. En tot cas, i sense aturar-me a comprovar-ne les dimensions, crec poder afirmar que es tractava d’una escopinada, donat que se’m va creuar i semblava prou consistent i flonja. No puc dir que es tractava d’un gargall, perquè en cap cas vaig escoltar l’onomatopeia que ens recorda aquest terme. I tampoc crec que fos un esput, ja que aquests, tal com el terme que els anomena indica, són molt més concentrats i eixuts i, per altra banda, el seu productor no semblava afectat de cap mena de patologia. Tot just havia tocat la flegma a terra que qui es trobava més allunyat  va demanar: “Hala, ¿le has dado?”, i la resposta del més flegmàtic va ser “hostia, creo que no”, per després dedicar-me una riallada, nerviosa, acompanyada d’un “perdón” pronunciat amb la boca petita. La meva resposta va ser “por suerte no ha sido así” i vaig continuar el meu camí sense aturar-me. No els negaré, però, que una desagradable sensació em va perseguir la resta del dia i aquesta s’ha estès al moment d’escriure aquestes línies. 

Durant molts anys, el consum de tabac per mastegar, i tot un seguit de malalties infeccioses com ara la tuberculosi, comportava que escopir fos una acció molt més habitual. De fet, fins i tot s’explicava una mena d’acudit en el qual es plantejava una irònica disjuntiva. “Què és el que els pobres llencen i els rics arrepleguen?” La resposta era prou senzilla en el moment en què hom s’adonava que no tothom es podia permetre tenir mocadors. Un problema que, avui en dia, ni es qüestiona, donat el poc preu que es demana per un mocador de paper. En tot cas els objectes destinats a recollir aquesta mena de residus, anomenats escopidora i que durant molt de temps van formar part del paisatge en tota mena de locals, també han desaparegut del nostre dia a dia. Tant és així que tot just l’utilitzen els tastadors de vins, ja que n’hi ha que escupen el vi després de cada tast, per tal d’evitar que l’alcohol els pugi en excés al cap. 

Malgrat tot, em considero afortunat. No fa massa temps que un colom sí que em va obsequiar, potser enlluernat per la lluentor de la meva calba, amb un dels seus regals més desagradables. Aquell cop no em va anar de poc, sinó que em va encertar de ple i ni tan sols em va quedar l’opció de poder clamar contra la manca de civisme de les aus.