Als andorrans se’ns omple la boca sovint amb les màximes del Manual Digest (1748) del nostre estimat i mai prou escoltat Antoni Fiter i Rossell. Però n’hi ha una d’especialment interessant. És la 21 i diu: “Conservarlas antiguallas, tant sepuga; perque encara que algunas pareixen a primera vista rediculas, es perque no penetram be sa finesa.”
No sé quina cara hauria posat avui Fiter i Rossell si veiés que una gran part del nostre patrimoni és fóra de les nostres fronteres... Eren altres temps, de vaques magres, on importava més menjar que conservar el patrimoni. I també és cert que l’església feia i desfeia quan es tractava de patrimoni religiós, fos per arreglar un taulat o afegir més proteïnes al menú diari, però per una cosa o l’altra, obres avui d’incalculable valor creades per a l’ús i gaudi dels andorrans omplen murs de museus i residències privades que en el seu dia van saber fer-se amb aquestes joies per ben pocs diners.
Una d’aquestes peces, quasi desconeguda però de la qual resta el testimoni gràcies a una fotografia de Guillem de Plandolit, és la creu processional del segle XII que custodiava l’església de Sant Miquel de Prats, a Canillo. Avui, aquesta joia del romànic és a la Yale University Art Gallery, a New Haven, Connecticut. Però, com va arribar als EUA?
Darrere de tot negoci obscur sempre hi ha una ment maquiavèl·lica moguda per l’ambició i la fam de diners. I en aquest cas era la d’Arthur Byne (1884-1935), marxant i col·leccionista d’art nascut a Filadèlfia i que va morir en un accident de cotxe a Ciudad Real, Espanya. Aquesta ànima caritativa, a més de conservador del museu de la Hispanic Society de Nova York, va dedicar gran part del seu temps a desmantellar desenes d’esglésies, palaus i convents espanyols que comprava sovint de manera il·legal i traslladava cap als EUA, pedra a pedra, sota les capricioses ordres de rics nord-americans.
Un d’ells fou el magnat de la premsa americana i inspirador de Ciutadà Kane, William Randolph Hearst (1863-1951), per a qui va traslladar a Califòrnia un claustre medieval sencer, el del monestir de Sacramenia, a Segòvia, en petits lots i un total de 10.571 caixes, fent-los passar per materials de construcció i pel quals va pagar 40.000 dòlars.
En una d’aquestes maniobres Byne també va fer-se amb la creu processional de Sant Miquel de Prats, que va vendre el 1930 a la Yale University Art Gallery, on és des d’aleshores. Aquest saquejador va robar, enganyar i subornar i en una carta a Julia Morgan, l’arquitecta de Hearst deia: “No és una feina fàcil. Tothom al llarg del procés ha de ser callat amb diners. És l’única manera que un assumpte d’aquesta envergadura es pugui fer”.
No va ser l’única peça que Byne ens va robar, però això ja són figues d’un altre paner. Com deia Honoré Gabriel Riqueti, comte de Mirabeau, polític, activista i teòric de la Revolució Francesa: “Per viure hi ha tres mètodes: pidolar, robar o fer alguna cosa”. Allà cadascú amb la seva consciència...