De preguntes i respostes

¿Seríem capaços de reconèixer la bellesa en un context banal i en un moment inadequat? Una pregunta realment complicada de respondre. Afortunadament, vivim al segle XXI i el món està ple d’universitats disposades a fer experiments socials, buscant que ens caigui una llàgrima mirant els resultats a Youtube.

En el cas que ens congrega avui, l’organitzador va ser un diari: The Washington Post.

El 12 de gener del 2007, el violinista Joshua Bell va fer una actuació d’incògnit al metro de Washington. Es va recolzar en una columna, va treure el seu Stradivarius de 1713 –valorat en 3,5 milions de dòlars– i va començar la màgia.

En els 43 minuts que va estar tocant, van passar per davant d’ell 1.097 persones i va recaptar la suma de 32 dòlars, que va donar a la beneficència. Llàstima que la xifra es quedés una mica lluny dels 100 dòlars que havien pagat els amants de la seva música per un seient dels normals, en el concert que havia ofert tres dies abans, amb un ple absolut. Les comparacions són odioses, però fem un esforç.

La setmana passada, Andrés Luengo ens presentava Felina Gossmann. Berlinesa, de 25 anys. Quinze anys de conservatori i amb experiència professional.

Havia arribat al Principat dimecres amb el seu violoncel a l’esquena. Dijous al migdia es va asseure en un dels bancs de la plaça Benlloch, a la porta del Comú d’Andorra la Vella, i va començar a tocar. O alguna cosa semblant, ja que només va poder fer sonar una peça, tres minuts, abans que dos agents de circulació li diguessin que estava prohibit tocar al carrer. Tot gràcies a un article del Codi Penal que sembla que ni tan sols existeix, però home, ¿això és igual, no?

Imaginem per un moment la següent situació: dissabte a la nit. El Centre de Congressos està ple. La nostra estimada amiga Felina surt a l’escenari i s’asseu en una cadira antiga de caoba, tota una peça de col·lecció. Treu el seu violoncel del segle XVI i la gent embogeix. Tots els seients estan venuts. Les primeres files estan plenes de representants del Govern. Després de tot, no sempre tenim la sort de tenir una professional de tal dimensió i reconeixement mundial.

Però la realitat és diferent. Sàpiguen disculpar, fa tant temps que veig Telecinco que la meva imaginació ja no funciona. Som a la llibreria La Puça, que tan amablement va convidar Felina Gossmann a esmorzar i li va cedir l’espai perquè pogués oferir un concert íntim, reservat a uns pocs privilegiats que eren per allà. ¿Descobrirem d’aquí uns quants dies que el que succeïa a la plaça Benlloch era un experiment? Crec que, lamentablement, aquesta pregunta és més fàcil de respondre.