Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Víctor Duaso

Víctor Duaso

Periodista

 

 

De prop...




La pandèmia ens està enfrontant amb la nostra solitud: a casa, al carrer, a l’hospital... El virus ens aparta de les persones que estimem en el pitjor instant de les seves vides: quan el simple fet de respirar suposa un acte d’heroïcitat. Molts dels que ingressen a l’UCI no surten amb vida, i un d’ells ha estat el meu tiet. L’ambulància el va portar a l’hospital, tres dies després el van baixar a l’UCI. Mentrestant la família esperava, des de casa, el so d’una trucada telefònica. Poques notícies, però les poques que rebíem eren dolentes. La trucada de la nit o la de la matinada, o tant se val l’hora que fos, ja sabíem el que ens havia de dir. El telèfon es va convertir en l’objecte que contenia la incertesa. Diumenge, el meu tiet va morir a l’UCI. Sol, sense poder acomiadar-se dels seus. L’únic consol que hem tingut els familiars ha estat el mòbil i jo una videotrucada d’aquell dia 31, quan el vaig veure per últim cop. En temps de 5G, la pèrdua també és un xat sense el senyal de vist, una foto de perfil que mai més es renovarà, un mur que només rep comiats i condolences. Ningú ha pogut estar amb ell el darrer moment de la seva vida. Estem condemnats a acceptar la mort des del silenci i l’aïllament. Molts d’ells han de travessar el dol en mig de la seva pròpia infecció, tancats a les seves habitacions, sense poder abraçar ningú, com és el cas de la meva tieta, la germana del meu tiet. M’he adonat que en una circumstància així, el terror i el dolor són la mateixa cosa. Aïllats dins de l’aïllament del dol, una experiència ja de per si desoladora i només amb la fràgil esperança de sobreviure. Un virus microscòpic ens ha capgirat la vida i la mort en un instant. Aquesta moda, la solitud.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic