De quan el doctor Areny visità la presó (I)

No els explico res de nou si els parlo de la gran afició del Dr. Pau Xavier d’Areny Plandolit per la taxidèrmia. Tots els que han tingut el plaer de visitar la seva casa d’Ordino, convertida ara en museu de les excel·lències familiars, han pogut contemplar el simpàtic gosset dissecat descansant a  terra de la sala noble, o les potes de cabra convertides ara en penjador de roba. Aquesta inclinació del doctor per l’estudi de la història natural a través de la conservació d’espècies, va donar com a resultat un interessant tractat, titulat Manual del naturalista preparador, on podem aprendre fins i tot a momificar persones en cas de necessitat. No ho sé del cert, però m’atreveixo a suposar que les tècniques apreses varen ser fruit de la seva tasca com a professor d’anatomia humana a la facultat de medicina, feina que compaginava amb la de naturalista preparador de models anatòmics. Val a dir que la seva traça en la matèria li va permetre obrir un negoci al cèntric carrer Hospital de la capital comtal, des d’on rebia encàrrecs de tot el món.
Emilio Carrasco, redactor del diari El Día Gráfico, regirava un dia la seva paperassa antiga quan va trobar una petita notícia relacionada amb el doctor, que el va animar a fer-li una visita al seu taller. Abans, però, ens relatà una curiosa aventura.
Posem-nos en situació. Baeza, província de Jaén. Una nit freda del mes de març del 1918, dos individus es disposaven a entrar a un magatzem i endur-se les mercaderies que allà es guardaven. Després de recórrer nombrosos dipòsits van trobar una gran caixa metàl·lica d’on penjava un cartell on deia: fràgil, molt delicat. Els dos homes, pensant-se que havien fet l’agost, es disposaven a obrir el bagul  del tresor, quan de sobte va saltar la tapa de forma abrupta, i amb ella un cap esquelètic passà volant davant seu talment com si els saludés. Després de caure agenollats davant el bagul, no fos cas que nostre senyor els castigués per destorbar el descans dels morts, els lladres, que no sabien ben bé què fer, decidiren arrencar a córrer com si es juguessin la medalla d’or d’una cursa olímpica.
En arribar al poble, decidiren que la millor opció era confessar el seu intent de crim, tot tenint en compte que es tractava d’un fet insignificant comparant-lo amb un assassinat. Així doncs avisaren el jutge de guàrdia, que evidentment a aquelles hores dormia com un soc, i no el va fer especialment feliç el fet d’haver-se de llevar per fer l’aixecament d’un cadàver. 
Tan bon punt es va reunir amb el secretari, l’agutzil, el guàrdia civil de torn i un petit grup de veïns encuriosits, procediren a remenar la caixa en qüestió. Els presents horroritzats feien recompte dels trossos trobats, que junts formaven un total de cinc cadàvers. Astorats uns pel que veien i emocionats altres pel que havia de venir, no recordaren la presència del jutge, que ja tenia molta mili a sobre, a més de molta son, i de sobte va demanar en veu alta: algú pot mirar si a la caixa hi consta algun remitent? “Doctor Areny de Plandolit. Barcelona”, va contestar el policia  una mica avergonyit. 
De retorn a les dependències judicials, a cop de telègraf, es comunicaren amb els seus companys de Barcelona, que procediren a detenir el doctor i portar-lo a la presó, tal com li corresponia a un assassí de la seva espècie. Pau Xavier va necessitar uns quants dies i un bon grapat de proves per demostrar que en efecte ell no era culpable d’haver matat ningú i que tot era fruit d’un malentès. Els esquelets eren material adquirit per al seu negoci, de forma que l’acusació de quíntuple assassinat va quedar reduïda a una acusació d’atemptat contra la salut pública.