De quan el doctor Areny visità la presó (i II)

Ara fa unes setmanes us explicava les aventures del Dr. Pau Xavier d’Areny-Plandolit i el seu pas per la presó a causa d’uns esquelets extraviats amb els quals pretenia fer tractes comercials, des del seu despatx del cèntric carrer del Carme barcelonès.

El nostre redactor predilecte, Emilio Carrasco, del diari El DíaGráfico, aprofità per explicar-nos aquesta anècdota un dia que havia trobat antigues notes sobre el succés, mentre feia dissabte al despatx de casa. 

Tot i que el tema restà en l’oblit per la major part dels lectors, l’intrèpid Carrasco, encuriosit com estava per tan original mercaderia, decidí apropar-se al domicili del tal Areny per tal de veure amb els seus propis ulls la mena de negocis que tenia el doctor.

I vet aquí que Carrasco s’encaminà cap al domicili del doctor Areny tan concentrat que pel camí veia fins i tot esquelets disfressats de policies. Per sort encara gaudia de prou lucidesa per tornar a la realitat i trobar-se de cara amb l’edifici del doctor, que en comptes d’una catifa donant-nos la benvinguda a la “república independent de casa seva”, tenia un aparador ple d’animals dissecats d’allò més exòtics.

Areny el rebé de seguida, tot demanant-li quin era el motiu de la seva visita: reumatisme? Bronquitis? Al·lèrgia, potser? Val a dir que el més assenyat hauria estat dir un greu atac de tafaneria però va preferir adornar la situació i definir-se com un periodista intrigat per la seva feina d’osteòpata. Aquest sobtat interès li pujà la mosca al nas al nostre doctor, però finalment va convidar-lo a entrar per ensenyar-li part del material de treball.

I vet aquí que havent caminat una estona per un estret passadís, tot creuant-se amb dos llops andorrans d’aspecte poc amigable, i per sort ben tancats a una gàbia, arribaren a una habitació plena d’ossos a vessar: fèmurs, tíbies, cranis, etc. Un bon grapat de peces amb les quals construir esquelets d’anatomia humana, com si es tractés d’un joc educatiu infantil.

De tot aquell lot, el que més cridà l’atenció del nostre heroi fou la blancor resplendent de les peces, fet que despertà el seu costat poètic tot comparant-la amb “l’escuma de les onades”.  La realitat, però, resultà menys lírica, i és que els ossos patien un llarg procés de maceració, que consistia a sotmetre’ls a l’acció de l’aigua durant tot un any, per rematar-los posteriorment amb uns banys d’aigua oxigenada.

D’entre totes les parts del cos que més agradaven al doctor destacaven els caps desarticulats que utilitzaven els estudiants de medicina a la facultat. En veure’ls, el nostre Emilio de seguida va recordar algunes ganyotes de dolor, de gemecs sobrehumans, que havia tingut ocasió de veure al llarg de la seva carrera, i quedà pensatiu durant uns instants, en què sense adonar-se el doctor l’abandonà per rebre una visita. 

Mentre el doctor sortia de l’habitació a la recerca d’un nou convidat, Emilio contemplava els cranis amb què compartia espai, i amb els quals minuts després mantindria una conversa que ni el mateix Shakespeare hauria pogut imaginar. En tornar, el doctor el trobà més blanc que els mateixos ossos i tan trasbalsat que en comptes d’allargar la mà per saludar el nou convidat li allargà un esquelet, que ben mirat, tampoc era res greu, perquè es tractava del legítim propietari de la col·lecció, que estava a punt de viatjar a l’Argentina.