De quan Sant Francesc va caure a Andorra

Molts de vostès coneixen bé el nom de Josep Maria Ballarín, capellà i escriptor català, molt popular pels llibres de mossèn Tronxo. Va debutar en el món de la literatura l’any 1966 amb una novel·la sobre Francesc d’Assís, personatge que recuperaria a l’obra Ai, Francesc, si aneu a les valls d’Andorra. Amb un gran sentit de l’humor i el bagatge d’haver estat un capellà rural atípic, Ballarín ens explica com en Quico decideix baixar a la terra i en no parar atenció al forat del núvol que va triar per deixar-se caure, va espetegar a casa nostra. 
I vet aquí que el nostre heroi del dia, després d’arrossegar-se per tota la carretera va plantar el cul al bell mig d’una travessera entre la Seu i Andorra, on va rebre una càlida benvinguda a base d’insults. Quan caminava per la vorera, s’aturà al seu costat un cotxe. El conductor era Fra Seràfic de Matadepera, un monjo d’allò més progre que li farà saber que l’hàbit ja no es porta i que si realment fos Sant Francesc d’Assís, no hauria tornat a la vida amb aquella pinta. De fet, Fra Seràfic preparava el doctorat sobre les nafres d’en Quico, producte dels efectes secundaris d’un trauma psicosomàtic i no pas d’un acte celestial.  
Arribat al centre d’Andorra, Francesc caminà una estona fins a plantificar-se davant de l’escultura del Bisbe Benlloch, que tot i fer-li molta patxoca, trobava que li mancava alguna cosa:
“– Ep, mestre què feu? 
–Ja ho veieu, pinto de vermell el nas del bisbe.
–I per què ho heu fet? –Perquè malaventurat el bisbe que no tingui una mica de pallasso.” 
Tot seguit, el fraret decidí visitar una Superbotiga on venien de tot i res alhora. Accedir-hi fou complicat, se li va quedar enganxada a l’escala automàtica una sandàlia. Gràcies a Déu els “cossos celestials no es podien trencar cames” i va decidir tornar-ho a intentar fins al punt que es passà hores pujant i baixant ben bé com un vailet. 
En trobar-se perdut com cagalló per séquia decidí anar a cal notari i canviar el testament. Havent-lo acabat van pujar a Engolasters per fer-lo volar al cel:
–“Noi, això sembla la carrossa del rei de França.
–Andorra n’hi ha molts com aquest, li diuen Mercedes.
–Au notari no digueu que la Mare de Déu de la Mercè trafica amb aquests estris?
–No germà, el nom no li ve de tan amunt, li ve d’una senyora alemanya que es deia Mercedes Benz.
–Home, prou que la conec, va arribar a les portes del cel ben rebotida de botifarres  i tan avesada a anar a cavall de cotxes que gairebé no sabia anar a peu. La van fer gruar, i no la deixaren entrar fins que fou capaç de fer mil saltirons a peu coix sense caure. Quan va ser porta endins va demanar una xibeca a sant Pere”. 
Hom podria dir que el pobre Francesc ja en va tenir prou d’aventures, però encara li’n quedaven unes quantes per viure, entre les quals conèixer la Mare de Déu de Meritxell.