Crec que ja ho vaig escriure una vegada, però ja fa molt de temps. Per cada paraula inútil, 500 anys de purgatori, deia una amiga meva. Així doncs, reconec que potser jo mateixa em passaré la postvida terrenal en aquesta mena de sala d’espera o de racó per pensar que ben bé, ara no recordo -peccato– si l’hem de donar per existent o no, m’he perdut. I és que si el purgatori fos una mena d’estat intermedi... A què el podríem comparar? A tres mesos de confinament? Tot depèn, diran alguns. Si te l’has passat en un pis de misto amb tres persones més, tela. Ara, si estàs a unes illes paradisíaques tot fent la volta al món... Fins aquí crec que ja he batut el rècord d’anys al purgatori, perquè he sumat tanta inutilitat... Què hi farem! Com deia la cançó, parole, parole, parole. La nostra vida està feta a vegades de tantes coses i mots insubstancials, buits, banals, insípids i estúpids. Com deien en l’antiguitat dels déus falsos, tenen boca però no parlen, ulls però no hi veuen, orelles que no hi senten i nas que no olora. Doncs això fem tantes vegades, conjugar un grapat de lletres per articular unes paraules que no tenen ni sentit, ni veritat. Diria que escopim paraules per no dir res i com més parlem o escrivim per a un públic, més perill tenim de parlar per parlar. Voldria que tot el que visc tingués un sentit i que aquest sentit el pogués expressar amb les paraules escaients i plenes d’una riquesa que no es mesura amb euros, i d’una bellesa que no es confon ni amb modes ni amb tendències. De què parles, Mari Pili, diria en to de broma el Jaumet? I jo sortiria por la tangente: a veure si ho endevines un poquet.