El pas dels anys ens permet adquirir una perspectiva més àmplia i una mirada més incisiva sobre les trajectòries de les persones que hem anat trobant al llarg del camí. Hi ha un fenomen recurrent –i particularment visible en la nostra societat– que m’interpel·la: persones que en la joventut o en la primera adultesa es declaren compromeses amb la igualtat, la justícia i la meritocràcia, però que, amb el temps, acaben optant per l’interès.
La joventut sol ser el moment de la idealització i de la identificació amb causes col·lectives. Ho apuntava Rousseau quan afirmava que l’ésser humà és naturalment compassiu, però que la societat i la competència social acaben deformant aquesta inclinació. Segons ell, és en la vida adulta quan la propietat i el desig de reconeixement introdueixen comparacions constants entre individus. És quan l’ideal d’igualtat pot quedar eclipsat pel desig de conservar o ampliar els privilegis adquirits.
També hi poden intervenir factors socials, especialment en una època en què sovint s’aplaudeix el triomf fàcil, ràpid i espatarrant. El sociòleg Pierre Bourdieu va descriure aquest procés parlant del camp social i del capital simbòlic: a mesura que els individus acumulen recursos desenvolupen una clara tendència a protegir l’estructura que els beneficia. Allò que abans es percebia com una injustícia passa a justificar-se com una conseqüència “natural” del mèrit.
La filòsofa Hannah Arendt també ho va analitzar. Advertia que el poder tendeix a generar conformisme moral si no es manté una reflexió crítica constant. En els seus estudis sobre la responsabilitat i la banalitat del mal –d’una inquietant actualitat– Arendt mostrava com persones aparentment normals poden acabar legitimant estructures injustes, simplement perquè s’hi adapten.
Per la seva banda, Simone de Beauvoir va observar que la llibertat humana és fràgil davant dels avantatges socials. A L’ètica de l’ambigüitat escrivia que moltes persones prefereixen convertir la seva llibertat en privilegi: “volen ser necessàries per als altres, però no responsables dels altres”. Això ajuda a entendre com alguns individus, un cop instal·lats en una posició confortable, deixen de qüestionar molts temes.
La literatura també ha abordat aquesta evolució. A Animal Farm George Orwell descriu com els revolucionaris que lluitaven per la igualtat acaben reproduint les mateixes jerarquies que havien combatut. La frase “tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que altres”, resumeix amb ironia amarga la paradoxa: el poder pot corrompre fins i tot aquells que inicialment aspiraven a la igualtat.
En el mateix sentit, Simone Weil advertia amb contundència: “El privilegi gairebé sempre encega els qui el posseeixen”. Potser per això tants dels qui un dia van invocar la justícia acaben, amb els anys, justificant i fins i tot col·laborant en les mateixes desigualtats que abans denunciaven.
Segurament el pas de la consciència moral a la cobdícia i a l’arribisme no és només fruit d’una simple hipocresia individual. També és el resultat d’un sistema que normalitza l’egolatria, penalitza la coherència i converteix la integritat en una debilitat. Però això no eximeix de responsabilitat. Massa sovint la realitat demostra que, quan el poder i el benefici entren en joc, molts abandonen els seus principis.
Sembla démodée, però resulta incòmodament actual la reflexió de La Rochefoucauld: “Estem tan acostumats a disfressar-nos davant dels altres que acabem disfressant-nos davant de nosaltres mateixos”. I així, entre màscares, alguns dels qui un dia proclamaven ideals acaben convertits exactament en allò que deien combatre. No perquè el món els hagi canviat, sinó perquè, en algun punt del camí, van decidir que el privilegi era més còmode que la coherència. I un cop feta aquesta tria, la resta ja només és retòrica.