De records i de memòria

Per fi ha arribat l’estiu, i amb ell, les tan esperades vacances. Segurament, la majoria de nosaltres no farem viatges gaire llargs i ens quedarem gaudint del turisme de proximitat a causa de totes les circumstàncies que envolten la beneïda pandèmia, que no fa la sensació que hagi de desaparèixer de les nostres vides en un futur pròxim. Però això ara no ens hauria de preocupar, perquè el que sí que farem és portar els nostres mòbils a sobre per captar la major quantitat de moments possibles amb la càmera.
I què passarà després? Probablement res. Les targetes dels telèfons s’ompliran i muntarem diverses carpetes als ordinadors amb el lloc i la data del viatge. Que si una església d’Itàlia, que si un paratge romàntic o un monument històric. No està gens malament, de totes maneres. El que em planteja una determinada qüestió en forma de pregunta, però, és on queda la memòria. Ja ho sabeu. Aquesta cosa que tenim a la ment, que és absolutament parcial, està fragmentada i a la qual li agrada fer-nos creure que certes coses seran millors del que la realitat indica...
...O indicava en el seu moment. Perquè amb la memòria sobre els esdeveniments de la nostra vida ens passa una cosa semblant a quan necessitem recordar el significat d’una paraula o el nom d’una pel·lícula. Ja no esperem que les nostres neurones es connectin i busquin la resposta correcta als calaixos i racons que se suposa que tenim destinats per a aquestes ocasions. Això és del segle passat. Ara obrim la Viquipèdia o busquem a Google. I clar, com que el cervell, igual que qualsevol dels músculs, necessita pràctica per funcionar millor, al cap i a la fi hem de fer sudokus, o llegir –els que tenim la sort de fer-ho– per mantenir-lo en un estat mínimament decent.
I amb els records? Doncs més del mateix. Perquè és cert. Una foto és el fidel reflex d’un instant, però aquest instant és molt més que això. Són les emocions, les connexions i les relacions amb el lloc i les persones amb les quals compartim aquest moment les que transformen aquesta postal en alguna cosa rellevant.
Llavors, si deixem tota aquesta part de l’equació de banda... Què ens queda? Una simple fotografia. Diria un tros de paper, però és que ara, ni això. Un simple arxiu digital, píxels de colors en un dispositiu o en un núvol. Un instant, sí, però sense ànima. Potser sigui una bona metàfora de la manera com interactuem últimament. El fidel reflex que la forma està per sobre del fons i només importa el que veiem i no tant el que sentim. Ja se sap. Com aquesta fotografia que dorm guardada en una carpeta de l’ordinador i que gairebé amb seguretat no tornarem a obrir mai més.