De Shermadini a Karnowski i Whittington

És cert i totalment evident que de Giorgi Shermadini només n’hi ha un. No descobrirem tampoc aquí la sopa d’all. Amb el gegant georgià es va encertar totalment, i això que el center venia del Cantú. Necessitava tornar a posar-se a l’aparador del millor bàsquet europeu. L’ACB era el millor lloc i el MoraBanc va jugar per a ell, gràcies a una bona connexió amb Albicy. Aquell equip va demostrar molt d’equilibri i combinava el joc interior amb el joc exterior. Amb la lògica marxa de Gio a l’Unicaja –millor projecte esportiu i també més calerons per a ell–, Solana va apostar per un pivot polonès internacional per al seu país: Przemek Karnowski. Va destacar a Gonzaga i també a la Summer League amb Orlando. Un pivot lent de moviments i de molt pes: un armari de 136 quilos. No va quallar gens en l’estil de joc de Peñarroya i va marxar cedit al Fuenla, on el seu paper no va passar de testimonial. Karnowski havia signat un contracte de dues temporades, però li van rescindir. El seu substitut va ser el nord-americà Colton Iverson, que va arribar molt fora de forma però que va espavilar al final de temporada. No el van renovar –diuen que perquè demanava molt i al final va acabar al Tenerife–. La nova aposta de Solana va ser Whittington. Un pivot amb al·lèrgia a la pintura. De bona mà, és veritat, des de la llarga distància, però gens donat a barallar-se amb els homes grans rivals. Tampoc ha quallat, i això que Ibon Navarro es va destapar dient que no hi havia un jugador tan bo com ell a la seva posició. Jerome Jordan pot ser una bona solució. En el bàsquet un bon interior fa guanyar partits i també dona equilibri. No sempre s’han de tirar les sabatilles els exteriors. L’equilibri és la clau, i aquí en falta.