De Tòquio a París

De Tòquio a París. Del 2021 al 2024. Només tres anys de diferència. Un cicle olímpic més curt amb una pandèmia encara sense data de caducitat. A Tòquio només van competir Mònica Doria en canoa-caiac i Pol Moya en atletisme. Només dos esportistes. Poques notícies d’ells van arribar des del Comitè Olímpic Andorrà (COA). El Comitè Olímpic Espanyol (COE) es va fer uns tips de parlar dels seus esportistes. Un total de 17 metalls (3 ors, 8 plates i 6 bronzes) tots ben notificats al Twitter del COE –i mireu que hi havia limitacions!– però a vegades, una cosa són les limitacions de l’organització i una altra les ganes de comunicar i promocionar els teus esportistes. Tothom se n’ha adonat, i entre tant guirigall, la ministra de Cultura i Esports, Sílvia Riva, demana que la delegació olímpica sigui més àmplia per a París 2024. A Tòquio es va decidir, amb polèmica inclosa i amb explicacions poc clares, no aprofitar les dues invitacions de la Federació Internacional de Natació (FINA) per als nedadors Nàdia Tudó i Bernat Lomero. No són favorits a medalla olímpica. No inventem res, però sí que és cert que durant el cicle olímpic s’ho treballen de valent per complir el somni de qualsevol esportista: competir a uns Jocs. Aquí som pocs, de vegades molts per viatjar, i estem a punt de brega sempre. Per una cosa o per l’altra. Si tant estimem els nostres esportistes, cuidem-los. Si som qui som, endavant amb el som qui som, tot i així, amb totes les conseqüències. I si s’exigeix el màxim als esportistes també s’ha d’exigir el màxim al COA. Despertem tots plegats, ja que París està a només tres anys vista. Tòquio hauria de ser una lliçó, i el pitjor seria que no ho fos.