De tot, i força! Emprenyaments i filigranes

Dimecres vaig trobar un amic, físicament compungit i moralment abatut, no pas gens eixemutit i espardigolat, com li és costum. Sota el braç portava el BonDia; me’l va ensenyar. Entenia què el preocupava i l’afectava. El Joan, des de jovenet, ha treballat aferrissadament. És una persona senzilla, que mai no discuteix amb ningú; un bon home, vaja. Havia llegit un article que li va fer mal al cor i el va ferir. Actualment frueix del seu merescut retir i només el preocupa el benestar de la seva família. Estava disgustat i emprenyat.

Em vingué a l’esperit, brostament, el reguitzell d’estribocs, ximples, embasta-vaques i esgarriacries que pul·lulen arreu del país. N’hi ha qui-sap-los! En les millors famílies i en llistes electorals. El fet no hauria de preocupar ningú, ja que per esdevenir conseller de Comú el primordial és ser honrat, treballador i compromès amb el poble i les persones. 

Fa anys, en època d’eleccions, se sentia dir d’un candidat “És un bon xicot.” Llavors, això significava que no tenia cap qualitat, que “només hi havia el que Déu hi havia posat”. Resulta que el fill del meu amic Joan, a més de posseir les qualitats esmentades, també té una àmplia i sòlida preparació intel·lectual, acadèmica. Li dic que el que diu el diari és una declaració extemporània del dirigent d’un partit que, en el brogit de la precampanya, ha comès un lapsus poc encertat i que ell ha de fer com si sentís ploure, perquè no ofèn qui vol sinó qui pot. Em va etzibar: “Jo estic orgullós dels meus fills, saps... i no vull que ningú els desacrediti ni els menystingui.” El vaig abraçar i se’n va anar, xino-xano, a passejar la seva gosseta. Vaig recordar l’anècdota d’un home d’Ordino que va anar a Barcelona, amb pantalons de vellut i la sempiterna boina. De les Rambles va caminar fins a la vora del mar, fitant l’horitzó. Se li va acostar un homenot barceluní i li va etzibar: “D’on és vostè?” El Cisquet li digué: “Soc d’Andorra”. El de la capital li va argüir: “Allà dalt no en teniu tanta, d’aigua, eh!” L’ordinenc li va contestar: “A Andorra no tenim tants rucs per abeurar!” 

En un altre registre, advertim que la Marsol s’ha afal·lerat fins a l’extenuació en la consecució, tant sí com no, d’una victòria – encara que pírrica– imposant noms a la llista de barreges, perquè “aquí, mano jo!” Ha fet valer el seu criteri creant Eine Grosse Koalition, a l’estil Merkel, amb la petita diferència que la cancellera és una dona extremament lúcida i intel·ligent. La cònsol els ha fet passar a tots pel corró. “I ja està!” Com ho feia el faraó Ramsès el Gran: “Així ho mano, que així s’escrigui i així es compleixi.” Unilateralment ha decidit que el conseller de Medi Ambient sigui la seva parella de ball. Una amiga m’ha dit que és “atractiu”. Per ser original, vist que ella viu a Sant Julià, hauria pogut escollir de segon un home de Canillo, on es veu que també hi abunden homes ben plantats. Així cobriria el país de punta a punta.

Hi ha de tot, a la vinya del Senyor; persones normals, mediocres, capacitats, que poden assumir la responsabilitat lligada al càrrec que pretenen, però cal que siguin d’una sola peça, conseqüents, decents i honestos. “L’habit ne fait pas le moine.” Ara és època de castanyes i, com que “d’aquí poc no hi ha gaire”, ben prompte començarà la temporada dels castanyots. Albirem-ho amb joia i alegria, tot esperant l’espectacularitat de moviments graciosos i el voleteig grandiloqüent de la senyora aspirant a la trona de Casa Comuna: “Desde Santurce a Bilbao vengo por toda la orilla, con la falda remangada luciendo la pantorrilla. Mis sardinitas que ricas son...”