De trols, espòilers i altres herbes

Copio i enganxo del web https://ca.encyclopedia-titanica.com: “Com espòiler s’anomena, en espanyol [es refereix al castellà, no pas al Reial Club Esportiu], aquell text que revela o avança informació que s’ignora sobre la trama d’un programa de televisió, una pel·lícula o un llibre, arruïnant el suspens o la sorpresa final”. També diu que, per evitar anglicanismes, en espanyol (tornem-hi...) es pot fer servir “destripe”, mot visceral i adient per ser aplicat a molts actes de la política espanyola i/o catalana.
Trec directament de la meva mollera: l’espòiler és una moda estúpida i emprenyadora que ha tingut el seu zenit els darrers anys, però que en èpoques pretèrites ja estava en voga, tot i que en els meus temps no estàvem tan influenciats per les xarxes socials (no n’hi havia) ni pel domini dels aires anglosaxons, i els anomenàvem pixada fora de test, fotuda de pota o per un cop que parles... De l’individu que ens el proporcionava en dèiem bocamoll, i si algú ens ho feia per enganyar-nos o per mala fe en dèiem torra-castanyes. D’aquest ara en diuen trols.
Fem-ho més clar: si algú et diu que et regalarà una colònia perquè et vol fer una sorpresa, deixa de ser sorpresa. Em recorda un amic que vaig tenir que un dia ens va dir: “Un dia escriuré un anònim i no us diré que soc jo”. Salvant les distàncies, vindria a ser això. Però amb la modernitat i el fer-se notar que dominen les xarxes socials, l’espòiler ha esdevingut un tiro la pedra i no amago la mà i un esport a punt d’assolir la categoria d’olímpic. És també allò de fer una beneiteria i estar-ne orgullós, perquè qui la fa creu que és una mica més alt, una mica més maco i una mica més guais. Hi ha gent superada intel·lectualment pel coeficient de les amebes...
Com passa amb tot, això també s’ha sobredimensionat. Crec que hi ha un fet pitjor que no pas un final explicat: que t’expliquin la pel·lícula sencera, que et donin detalls que no necessites, que et desvelin sorpreses que només es poden gaudir quan les veus en pantalla. En un especial de cinema de Setmana Santa del Passeu sense trucar, de Ràdio Valira, la Candela i el Ricky es van fer un fart de riure perquè vaig advertir els oients que no faríem cap espòiler amb les pel·lícules de Crist. Però si ara us expliqués les diferències narratives i d’ambientació que guarden entre si Rey de reyes, La historia más grande jamás contada o El Evangelio según San Mateo, no m’engegaríeu a pastar fang? Una noia em va demanar de què anava i com acabava Titànic. A banda de pensar què havia fet jo per merèixer la pregunta, li ho vaig dir. El que no li vaig avançar és el que ve després de l’enfonsament.
És molt difícil analitzar o explicar un film sense desvelar sorpreses, tot i que no és impossible. Però no en feu una qüestió d’Estat. Si us hi fixeu, el futur del perpetrador d’espòilers és més negre que el futur de Mbappé al Reial Madrid. Tothom sap que William Holden està mort quan ens narra El crepúsculo de los dioses, que Kevin Spacey ens desvela que l’ha dinyat abans que passi un minut de American Beauty, i que no causarem cap desgràcia si diem “siempre nos quedarà París” o “éste es el principio de una gran amistad” relacionant-ho amb Casablanca. Va haver-hi un trol que anava passant per les cues dels cinemes explicant El sexto sentido. Pobre trol, si sabés que actualment pots entrar a Viquipèdia, on trobaràs detallades de pe a pa les pel·lícules que et vinguin de gust. I si mireu la sèrie Navy: Investigación criminal, el personatge de l’agent Dinosso, un cinèfil de campionat  espatlla tres films per episodi.
Si tenim dos dits de front, sabrem quan es pot o no es pot fer un espòiler. I si no, aplicareu l’únic punt del reglament del “destripe” que va idear el meu germà Joan: La prohibició d’espòiler ha de tenir una durada d’entre 5 i 10 anys.