L’altre dia, un noi que vaig conèixer fa temps, quan ell vivia a Andorra, i amb qui hi havia una relació d’aquelles de caure’s bé i que després ha acabat en un mutu seguiment a Twitter, va llançar un tuit al vent, una piulada d’aquelles que no saps si poden interessar a algú, o si se les endurà la brisa i passaran sense pena ni glòria (quantes n’he fet, d’aquestes, potser massa), però que necessites fer; quan escoltes un disc que et colpeix, veus un ocàs que et commou o menges un suquet de peix que et fa saltar les llàgrimes. En aquest cas va ser un llibre i la piulada d’aquest qui segueixo deia “EL QUADERN GRIS MEETS WHIPLASH. El llibre més deliciós que he llegit de fa temps. Humor, nostàlgia i una tenora ben afinada”. Aquest post tenia tots els elements perquè jo hi caigués de quatre potes; i així va ser.

Vaig encomanar a La Puça el llibre en qüestió, Una màquina d’espavilar ocells de nit, de Jordi Lara, quinze dies després ja l’estava devorant i, tal com havia predit el meu seguit a Twitter, és un llibre que m’ha provocat riallades sonores i una complicitat amb el protagonista com feia anys que no sentia. Tracta el món de la música des de dins, amb l’argot, les conyes, els llargs trajectes en furgoneta per arribar a concerts, moltes vegades poc satisfactoris, però sobretot transmet l’amor que el músic ha de sentir per la música, la devoció i la dedicació, moltes vegades sense recompensa.

El llibre s’emmarca en l’entorn de la cobla sardanista, un gènere completament desconegut per mi, però la passió amb la qual el llibre et submergeix en aquest submon ha despertat en mi un cuc que no creia possible fa dos mesos.

El meu Spotify bull; La Principal de la Bisbal, La Principal del Llobregat, la Montgrins, homenatges als grans compositors, com Juli Garreta i Arboix, a grans intèrprets de tible i tenora o compilacions de sardanes oblidades, enregistraments històrics; en fi, la música de ball ha entrat a casa meva per la porta gran, però no la música de patxanga, sinó la música de ball catalana per excel·lència, la que defineix bastant bé, crec, el tarannà poc festiu del català mitjà.

Un altre factor a tenir en compte, i que se m’ha revelat a partir de la lectura d’aquest llibre, és la relació entre les cobles i les orquestres de ball de festa major. No poques cobles tenen el seu repertori sardanista, que interpreten al matí, i després es posen els lluentons per al ball de nit, i canvien el tot són pops per perpetrar un repertori de txa-txa-txa i boleros fins entrada la matinada. La vida de músic és dura i les orquestres de ball –no oblidem que les cobles ho són– s’han d’adaptar als temps i les circumstàncies. Renovar-se o morir.