De tant en tant, rebo algun correu de l’Arxiu Nacional informant d’una nova exposició virtual o d’un nou catàleg de fotos, també virtual i digital. El mail sol portar un enllaç al web de l’Arxiu, on puc veure aquestes novetats fotogràfiques i històriques.
Hi ha exposicions sobre FEDA, sobre Andorra entre les guerres, entre moltes altres. I catàlegs sobre les dones i la societat, l’esplèndid Esmolets. La canalla a Andorra o sobre el turisme, titulat De les aigües termals al Duralex.
Aquests correus tenen uns curiosos efectes, però. Em provoquen al·lucinacions i  després de rebre’ls, veig coses. Concretament veig sales, sales d’exposicions, museus, a vegades “nacionals” segons un rètol que hi ha a dalt de tot, a vegades “museus” a seques. Em dura uns dies i després em passa. Fins que arriba el pròxim mail i tornen les visions. 
Les exposicions virtuals i els catàlegs virtuals del ric fons fotogràfic de l’Arxiu Nacional a vegades mereixen difusió mediàtica, a vegades només depenen de la bona voluntat dels periodistes per fer-ne més ressò perquè només es fa públic via mail. A diferència d’altres èpoques, en les quals l’Arxiu organitzava esplèndides exposicions físiques i reals, amb catàlegs de paper, ara passen desapercebudes i envoltades de discreció. Condemnats només al núvol. Tenen més difusió que abans si només són a internet?
L’últim catàleg virtual L’esquí: de mitjà de transport a activitat de lleure (1924-1965) m’ha tornat a provocar moltes visions. A partir de fotos dels fons de Josep Alsina, de casa Rossell, de casa Areny-Plandolit i del fons Francesc Pantebre, es reconstrueixen els orígens de l’esquí a Andorra. Una història que comença quan el carter Miquel Farré Casal, el Canaro, es va comprar uns esquís a Porta per poder desplaçar-se millor, segons explica Isidre Escorihuela en el pròleg del catàleg. Però no és una història de nostàlgia, de quan érem pobres, és una història que parla d’economia, de transport, de lleure i esport, dels orígens del Pas de la Casa, una història que explica d’on surt una de les zones esquiables més importants d’Europa, des de molts vessants, des del rigor fins a l’aspecte més lúdic. Apta, per tant, per a un gran públic. 
I les visions es disparen, les fotos difoses amb la tecnologia més moderna, en un edifici molt modern i enlluernador si voleu, explicant què és Andorra. Sense tòpics, a l’estil d’un Caixafòrum o un CCCB més petits, amb escoles treballant els continguts, amb turistes passejant per les exposicions…
Deu ser el mateix efecte de nen de El sexto sentido, aquell d’“a vegades veig morts”.