De veritat, no és el caramel

No és el caramel, de veritat, per molt kitsch que a alguns ens pugui semblar: no trigarem a veure’n un de tallat amb cristall de Swarovski, deixin que passi un temps. No és el caramel, tot i que comença a semblar pelet maquinal, oportunista –“Se’ls veuen les canonades”, diria Marsé– la dèria aquesta de certs artistes per una forma –per un concepte, perdó– més o menys estrambòtic que es dediquen a explorar (i explotar) del dret i del revés, a veure fins on raja la mamella: els pensadors de Plensa; la taca de Viallat; les sopetes de Warhol; els globus de Koons. I anar fent. Però no és el caramel. El problema és el de sempre i juro pel violí de la Shizuka que preferiria no fer-ho, que és esgotador acabar parlant sempre del mateix: la sensació d’improvisació total, l’ocurrència elevada a categoria política que s'ha instal·lat al ministeri de Cultura. Si el caramel respongués a una intenció, al pla –per exemple– de dotar-se d’una col·lecció d’art contemporani internacional, la cosa continuaria sent estèticament discutible però respondria a un objectiu: plausible o no, rendible o no, oportú o no. Però amb una visio al darrere. Resulta que és tot el contrari: el caramel constituirà una extravagància a la inexistent col·lecció del ministeri –si per col·lecció hi entenem un conjunt de peces coherent i no un totum revolutum construït per al·luvió–, que algú va adquirir perquè estaven de rebaixes i en lloc dels 60.000 euros (preu de mercat) ens el deixaven per 15.000. Una ganga. No en sabem ni el destí final, més enllà de reconvertir-lo en ganxo turístic. Pura atracció de fira, com el quadre aquell dels toreros a la festa major d’abans. No és el caramel, de veritat. És el capritx, és la banalitat, és la inconsistència. I que ho paguem nosaltres.