“És de veritat, segur i sempre”, així es va acomiadar l’altre dia el meu pare quan va acabar la conversa telefònica que vam tenir. Abans, m’havia dit, com sempre, “molts petons, t’estimo molt”. Són poques paraules, però són les que fins ara pot articular sense quedar-se en blanc, sense tenir dificultats per pronunciar-les. Ja fa anys que té una demència progressiva, sí, però tot i així es queixa una i altra vegada de no poder dir el que vol dir i de no poder seguir una conversa sobre un tema perquè el que pensa i el que diu molts cops no es coordina prou. I li sap greu, molt de greu perquè és molt sociable i perquè ha dedicat bona part de la seva vida a parlar per arribar a pactes, a mediar, diríem avui, en conflictes entre treballadors i empresa. A vegades se’n recorda, i amb força, d’aquesta tasca. I no pot entendre per què cada vegada li costa més articular les paraules i aportar arguments. Per postres, a voltes es posa tossut, es perd i cau, amb la sort que fins al moment no s’ha trencat res. I tot això per dir que la demència també és un problema de salut mental, potser no tan espectacular com l’Alzheimer, o sí, però no se’n parla tant. Per dir que cal un acompanyament digne d’aquestes persones. Per dir que posar el malalt, o millor la persona al centre, vol dir tenir en compte no només que no pateixi o que no es faci mal o que tingui un plat a taula, sinó tenir cura de totes les seves dimensions. La paraula demència només surt un cop al Pla de salut mental, i l’Alzheimer dos, però perquè se citen dos llibres. Cal atendre també la salut mental de la gent gran. No perquè siguin grans s’han de deixar de banda. I això també és de veritat, segur i sempre.
