Aquestes vacances de Setmana Santa he aprofitat per viatjar. Per viatjar entre les pàgines d’un parell de llibres, més ben dit, que tal com estan les coses pels aeroports i les carreteres en aquestes dates per aquests mons de Déu, és potser una de les millors maneres de sortir a fer un tomb. 
Primer me n’he anat a voltar per la ciutat de València amb la lectura del sensacional llibre de Rafa Lahuerta Yúfera titulat,  paradoxes de la vida, Noruega. Reconec que a mi soleta no se m’hauria acudit mai de la vida embarcar-me en l’aventura valencianonoruega d’un autor que no havia sentit anomenar mai, però dos bons lectors em van recomanar entusiàsticament de fer-ho. Com que sempre escolto la gent que en sap, els vaig fer cas i a fe de Déu que ho vaig encertar. Noruega són les memòries ficcionades de l’Albert Sanchis Vermell, un noi que té una platja al passadís de casa seva. Els seus pares tenen una botiga de salmons noruecs al barri del Mercat de València i d’aquí ve el nom de la novel·la i el malnom del pare del protagonista, Severo Anchoa. Recorrerem tota la vida del nostre protagonista, sempre pels carrers de València, i li coneixerem els avantpassats, els amics d’infantesa, els veïns del barri, els primers amors, els secrets familiars, la joventut salvatge, la soledat adulta. El llibre, escrit en un valencià meravellós, amb un to elegíac i nostàlgic, és un recorregut per una vida i per una ciutat que estan, com totes les vides i totes les ciutats, plenes de racons ocults i meandres secrets. Comença així: “La platja del Mercat no era una platja, sinó el braç incorrupte del Túria, un relat bíblic que circulava per les tavernes inclús abans que el nostre primer Sanchis arribara a València el 1923”. No us el perdeu. Si comenceu, ja no podreu parar, esteu advertits. 
L’altre viatge que he fet aquests dies de Pasqua ha sigut més a propet. He passat unes estones boníssimes totalment immersa en la lectura de Cadí (una biografia) de l’Albert Villaró. El llibre és un diccionari vital, una biografia sentimental, un relat de viatges, un llibre de records, una declaració d’amor a la muntanya màgica de tots els urgellencs. Comença per cap d’any del 2025 i acaba quan despunta la primavera després del llarguíssim hivern del Pirineu. Villaró ens agafa fort de la mà i ens porta cap a Estamariu i, des d’allà, ens treu a passejar amb ell i els seus gossos -la vella Neula, la jove Til·la i el Lalo, que ningú sap quants anys té- per tots aquells prats i camins amb noms d’una bellesa indescriptible: la borda del Joanet, la Creu Blanca, el Sot del Morrà, el roc del Tirimirili. Villaró ens porta cap aquí i cap allà, per sotaboscos, corriols i prats, per la seva vida i també per la nostra, sempre sota la mirada protectora del Cadí, que ens vetlla tothora des de les alçades. Perquè el Cadí “no és només una muntanya, és un país, un estat d’ànim”. Llegint-lo, els que com l’autor volem veure’l sempre i a tota hora, i com ell decidim si un lloc on viure ens agrada o no segons si té vistes al Cadí, voltem pel nostre passat i pel nostre present entre cadinells, cremalls, cooperatives, contrabandistes, encantades, feixancs, focs, galls fers, maquis, murgues i orris. Una manera excepcionalment bonica de passar aquests dies d’inici de primavera. A mi, no se me n’acut cap de millor. 
I així han anat passant aquests primers dies de bon temps, la Pasqua i el dia de la Mona. Entre lectura i lectura, he tret el nas una mica al balcó i la piuladissa d’ocells i el vol graciós de les orenetes, després de tants mesos de no veure’l, m’ha semblat sensacional. Ara sí que, després d’aquest hivern colgat de neu que semblava que no s’havia d’acabar mai, torna a fer bo. Mirem cap al cel i, si tenim la sort de tenir-lo a mà, cap al Cadí que, com diu l’Albert Villaró, sempre hi és i ens fa tanta companyia!