De Walter Burns a ‘La mala hora’

Ja m’agraden els teus tuits, titi, siguis qui siguis. Tot i que potser en persona em caus com una coça a l’estèrnum. Però tens un punt a favor: haver tret el pseudònim de la pel·lícula més aguda sobre periodistes que s’hagi fet mai. També alguns dels tuits són força aguts, examinant l’ofici i els seus oficiants del dret i del revés. És clar que tasca com aquesta s’ha d’emprendre des de l’anonimat. I aquí volia anar, al permanent off the record que vivim en un país on pocs són els que gosen criticar -sovint ni opinar- en veu alta, amb noms i cognoms. És que hi ha tantes llibretetes negres disposades a recollir el teu nom si surts de la fila dels palmeros? Tants de nosaltres depenem de no alçar el cap per no posar en perill gràcies i prebendes? És tan perillós advertir el rei que va despullat? L’altra cara de l’anonimat ens amaga de nosaltres mateixos. Oculta les vergonyes que prenen forma de pensaments infames. Aquests temps del còlera han posat sobre la taula accions solidàries -gràcies a l’Altíssim-, però també pensaments miserables. Des d’apuntar determinats col·lectius -com els fronterers, sempre al punt de mira- a queixar-se que el país posés recursos sanitaris a disposició dels veïns (que no veus que el dia que, posem per cas, et trenquis la crisma esquiant, t’hi hauran de traslladar a tu també, ruc?). El debat basat en l’anonimat no és debat perquè no es basa en arguments racionals sinó en pors irracionals. Què en traiem, doncs? La mala hora, un poble inundat de fulls clandestins, com al relat de García Márquez. No acaba bé.