Ho recordo com si fos ahir. Duia la bata blanca amb ratlles i coll blaus cordada fins a l’últim botó i les mànigues enrinxolades. Asseguts al meu voltant –era l’usual– el Samuel, el Jesús i el Jordi, metamorfosats per a l’ocasió en forners que pastaven massa de panellet. La senyu Ana ens havia subministrat la mescla estàndard i nosaltres vam adobar-la amb la justa proporció de restes de punta de llapis, borralls de goma i ronya que rodava per la taula de classe. S’apropava la Castanyada –que és, nens i nenes, una celebració moooolt, molt carrinclona perpetrada per pares i avis, en temps immemorials, la vigília de Tots Sants, això és, Halloween o Día de Muertos, per als amants de Coco– en les dates en què vosaltres ara us dediqueu a disfressar-vos de vampizombie postnuclear i pidolar xuxes pel carrer al crit de truc o tracte. Els mestres, és clar, no podien deixar escapar l’oportunitat d’elaborar alguna manualitat acompanyada dels tradicionals dolços sortits, amb més voluntat que fortuna, de les nostres urpes de confiters novells. N’hi havia de diferents tipus, gustos i textures. M’encantaven, no cal dir-ho, els de cacau, però va ser impossible aconseguir que tinguessin gust de xocolata: el Colacao necessari ens l’havíem fotut a cullerades abans d’hora. En vam fer també uns altres, si la memòria no em traeix, amb pasta de patata, que no sé si computen en la categoria de panellets. Vaig cedir-los amablement a la meva germana pregant que tingués al·lèrgia a la fècula i li agafés un xoc anafilàctic. En el reialme dels productes estel·lars hi figuraven, amb medalla de plata, els d’ametlla, la comparsa perfecta per al rei de la festa, el de pinyons. Un i prou: per rescatar un trist sarpat d’aquells fruits de la pineda a tocar de l’escola calia un matí remenant terra i fullaraca. En l’actualitat encara són més difícils de trobar, i no parlem ja de comprar-ne, al preu que es cotitza el quilo, durant les darreres campanyes sembla que alguns càrtels de la droga s’estan plantejant reorientar el negoci per la tardor, i arrodonir-ho al Nadal amb els trapis amb gambes de Palamós. Good shit.
Inevitablement, a la sortida del col·le els pastissets havien canviat de mans tantes vegades que van acabar barrejats amb els de l’altra canalla i, malgrat no notar-se gens, coberts d’una capa imperceptible de saliva i cascàrries d’origen desconegut. En qualsevol cas, tots dúiem sota el braç el nostre lot embolcallat en paper de diari llardós. A casa, ignoro si per pura misericòrdia, no van parar de llepar-se’n els dits mentre m’omplien de compliments. “Deliciosos, cariño”, va dir la mare. “Sí, mami. Però el mèrit no és només meu. Els mocs els hem posat entre tots.”